Fa dos anys Enderrock ja va apostar per un grup de sis nois d’aparença despistada, a qui comparaven amb Bob Dylan, Bruce Springsteen o Pau Riba, amb poc interès per a les xarxes socials, que toquen instruments i que no han usat mai un beat. El disc anterior, La mateixa sort (The Indian Runners, 2021), va ser elegit el millor de l’any. Ara La Ludwig Band triomfa arreu i el tercer, Gràcies per venir (The Indian Runners / Ceràmiques Guzmán, 2023), es postula com un clàssic i ja estat escollit, enguany, com el millor disc de pop-rock segons la crítica d'Enderrock.



Per què el tercer disc es titula 'Gràcies per venir'?
PAU ESTEVE (TECLAT): Era una frase que sonava bé d’una de les cançons, “Has tornat a venir, Judes”. Suposo que és una bona frase per a un títol, perquè la gent s’hi pot sentir interpel·lada per molts motius diferents: gràcies per venir al concert, gràcies per venir a ajudar-me, gràcies pel que sigui... Però no era la intenció inicial.
ROGER CASSOLA (BATERIA): El que fem ara és agafar una frase de cinc síl·labes d’alguna cançó que soni bé... Perquè sempre han de tenir-ne cinc, ni una més ni una menys.
QUIM CARANDELL (VEU I GUITARRA): A més, ara resulta que el cantant asturià Melendi també té una cançó que es titula “Gracias por venir” (Sony Music, 2023). I ens ho ha copiat!

Hi havia més opcions per posar de títol, o aquesta idea va ser la primera i l’última?
Q.C: No en vam tenir cap més. Tot i que després a mi se’m va acudir que es podria haver titulat La pela és la pela –de la cançó “Manela, no vull currar per vostè”–, que també hauria estat bé.
ANDREU GALOFRÉ (BAIX): En aquest cas però són sis síl·labes [Riuen]. I a més Gràcies per venir és simpàtic i poc pretensiós.

És un títol que també pot transportar al món galàctic de Sisa i la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”...
R.C: Sí, té una mica l’aire de ‘Oh benvinguts, passeu, passeu’...
Q.C: I també té un rotllo d’espectacle de circ, com ara El hombre que meterá la cabeza dentro de la boca de un león...
A.G: O bé, El hombre que rompió cinco cuerdas de guitarra en un solo día [Riuen], que això també ens ha passat.

Com es poden trencar tantes cordes en un dia?
Q.C: Cinc no, però tres, sí. Tres cordes trencades en un dia és el meu rècord. Tinc diverses teories. La musculatura n’és una. L’altra teoria és que em suen molt les mans, i potser és àcid amb amoníac i les cordes es desestabilitzen... L’altra és que soc un mal guitarrista i rasco malament, o que les cordes són massa toves... O que és tot fruit d’una conspiració, perquè en tot aquest temps hem anat conreant una llarga llista d’enemics.
P.E: La realitat és que la guitarra que portava el Quim als concerts era la mateixa del local d’assaig i l’estudi. Les cordes feia dos anys que eren allà i les fèiem servir cada dia... i al primer bolo va i peta al cap de quinze minuts. Tinc la intuïció que no és la guitarra...
Q.C: Era una guitarra molt cutre. Per a la gira me n’he comprat una de bona d’Alfasoni... Estic arruïnat, però tinc una guitarra.


Com definiríeu l’estil que defineix el so del nou disc?
P.E: Hi ha qui ha dit que és pop-rock festiu, que em sembla una bona definició, però jo en diria folk progressiu.
Q.C: Crec que hem aconseguit acostar-nos molt al so dels nostres discos anteriors i fer-lo més agradable.

Què vols dir?
Q.C: La producció està més cuidada, tot sona molt més fi.
A.G: També l’estructura és diferent, i les cançons són més curtes.

Ha canviat el procés creatiu a l’hora de fer les cançons?
Q.C: La preproducció, que és un terme que deia molt l’Andreu l’hivern passat, aquesta vegada l’hem cuidat molt més que als discos anteriors. Normalment partíem d’una base de guitarra, veu i bateria, és a dir, de la cosa rítmica, harmònica i melòdica bàsica. A partir d’aquí venia cadascú amb el seu instrument i es posava a gravar. I després anàvem a buscar altres instruments i ho enregistràvem tot. Acabàvem fent un pastís enorme de moltes i moltes capes. En canvi en aquest cas, tot i que al final també hem fet una mica el mateix, hem intentat saber com era la cançó abans de posar-nos a gravar-la.

I com arribeu a la conclusió de com és una cançó?
G.B: Tocant-la, assajant-la i escoltant com sona. De fet, amb aquest disc vam fer tanta feina davant l’ordinador com a l’estudi.
Q.C: Quan ens encallàvem, en lloc d’agafar la guitarra i posar-nos a gravar més acords perquè la cosa caminés, paràvem, tornàvem a la sala d’assaig, tocàvem de nou la cançó tres o quatre cops i intentàvem detectar-ne els punts febles. Crec que això ens va anar bé.

Un altre tema interessant és que heu produït el disc en gran part amb Joan Borràs (integrant i productor d’Oques Grasses). Volíeu acostar-vos a una sonoritat més pop?
A.G: Sí, però a un pop diferent del que fa Oques Grasses. En Joan és un bon productor, i va entendre perfectamnet cap on volíem anar. No va venir a posar quatre trompetes i un baix com al seu grup.
Q.C: De fet, estava molt content perquè ens va dir que érem dels primers grups que treballàvem amb ell i no volíem sonar com Oques Grasses. No és el que buscàvem, però sí que volíem que “El meu amor se n’ha anat de vacances” fos un èxit, perquè de seguida vam veure que tenia un gran potencial.


Si l’haguéssiu produït vosaltres, com hauria quedat?
A.G: Si n’haguéssim fet un rock’n’roll difícil de digerir hauria quedat heterobàsica. [Riuen]
Q.C: Exacte! Ens va dir que en lloc de posar-hi una guitarra elèctrica, era millor una d’acústica i uns arpegis que la suavitzessin. Al final la vam gravar amb l’elèctrica, però endolcint-la una mica.

Des de l’inici sempre us comparen amb artistes com Pau Riba, Bob Dylan, Bruce Springsteen, Dire Straits... Què en penseu?
A.G: Ja començo a estar-ne molt cansat. No entenc per què a nosaltres se’ns compara tant i amb altres grups no es fa igual.
R. C: És una manera fàcil de vendre un producte. Quan surt un nou jugador de futbol, sempre el comparen. Per exemple, ‘el nou Messi’... Li posen una etiqueta i ja el venen directament.

De fet, quan va actuar Bob Dylan al Gran Liceu de Barcelona vau arribar a dir que faríeu un concert de versions coindicint amb el seu concert, tot i que al final no es va fer.
P.E: Penso que agradem a diverses generacions. La Generació X juga amb la comparació perquè té un llarg historial i ha escoltat molta música. En canvi una persona jove diu ‘mola’, i ja en té prou.
Q.C: En el circuit del mainstream som una proposta fora de l’habitual. No pas de tota l’escena de la música catalana, perquè seria mentida. El que vull dir és que ara mateix ja som entre els quatre o cinc grups més importants de Catalunya.

Quatre o cinc?
Q.C: Bé, som un dels deu grups més importants de l’escena catalana, i segurament som el més peculiar de tots. En aquest sentit, el fet de ser musicalment diferents de la línia habitual del mainstream s’ha de justificar d’alguna manera. I com que en general tenim poc vocabulari i poca riquesa d’adjectius –tots, jo inclòs–, és molt més fàcil fer una comparació que explicar que és un jugador baix, amb un bon regateig i haver de donar detalls precisos durant mitja hora. A nosaltres ens comparen perquè és una manera fàcil d’intentar definir-nos.
 

EL DISC D’EN BRUCE

Seguint amb la comparació amb Bruce Springsteen, quan éreu a l’estudi ja éreu conscients d’aquestes similituds?
Q.C: N’érem perfectament conscients [Riuen]. Fins i tot un dia vam confessar a l’Arnau Seguí, del segell The Indian Runners, que a la carpeta del Drive compartit havíem posat de títol ‘El disc del Bruce’... I quan va redactar la nota de premsa va escriure: “Li han dit el disc del Bruce”. Tot això és culpa de l’Arnau!
P.E: De fet, si la gent escolta “Contraban” o altres cançons hi pot veure ràpidament les similituds amb Bruce Springsteen. Però pel fet d’haver-ho dit, tothom està suggestionat i ja veu el Boss a cada cantonada del disc. I, és clar, si vas a buscar-lo, el trobes. Pensa que si no, seríem uns avorrits, no tindríem res a dir a les entrevistes.


Com seria aquesta entrevista?
P.E: Els periodisters ens demanarien d’on sou? “Som de Barcelona”. I què feu? “Fem música”. I què en penseu de...? “Qualsevol ximpleria”. Tot serien respostes genèriques.
Q.C: Ens obligaria a ser persones mediàtiques, una cosa que crec que no tenim gaires ganes de ser.

Per què no voleu ser un grup mediàtic?
Q.C: No volem ser mediàtics perquè no tenim gaires ganes de ser famosos. Quan entrevisteu la Julieta li acabeu preguntant molt més per la seva vida privada que no pas per la seva música.
P.E: Estem convençuts que com més amunt arriba la fama d’un grup o un cantant, més es converteix en una figura mediàtica i menys en només un artista.

Potser està més relacionat amb el fet que us heu inventat molts ‘bulos’ dient que sou el segon millor grup d’Espolla o que fèieu versions d’ABBA... Qui controla el relat de La Ludwig Band?
R.C: Està descontroladíssim! [Riuen]. Veure una entrevista de La Ludwig l’endemà d’haver-la fet és com una mala ressaca... De sobte llegim coses que no recordàvem, que ens fan quedar molt malament o que ens fan sentir una mica de vergonya.

Tornem al disc. Els motors creatius són la religió i el desamor?
Q.C: Hi ha temàtiques que construeixen les cançons i altres que les decoren. És a dir, n’hi ha de fons i de forma. La religió, clarament, és de forma. A totes les cançons de La Ludwig, si hi surten les religions, és per un tema de forma. En canvi l’amor, l’amistat, la feina i el desamor són els temes de fons, com els de qualsevol banda de pop-rock, perquè són els mateixos arreu... Hi ha molt de desamor, en general.
P.E: De fet el Paulo (Pau Esteve) està fent un formulari per generar la teva pròpia cançó de La Ludwig. Només amb la data del teu aniversari ja es pot construir la cançó, i els apartats a omplir són un lloc de merda de Barna, una escena bíblica, una temàtica universal –com ara el desamor o l’amistat– i un nom propi.


Potser la religió no és un tema de fons, però Judes apareix sovint a les vostres lletres. És fruit d’alguna mena d’obsessió?
Q.C: M’agrada molt la història. I en aquest últim disc apareix per acabar-ho d’arrodonir. Ja teníem la intenció que es fes una mica de safareig amb les lletres de les cançons del disc. Ha sortit així, i crec que ha estat positiu. Parlem de la Manela perquè hem fitxat pel segell de Manel? Judes surt perquè tenim una obsessió amb el personatge bíblic? Qui és la reina del rock? A mi tot m’és igual, però parlem-ne. Això és molt més guai que haver d’imaginar qui era el nòvio de la Julieta que l’havia d’acariciar a la cançó “Cari”.

Quin és el punt fort de La Ludwig Band?
Q.C: Som molt bons músics, acceptablement bons lletristes, per sobre de la mitjana, i persones amb un carisma reconeixible i celebrable. Però no volem fer d’això la nostra bandera, preferim gaudir del que fem i ens agrada que la gent en pugui gaudir. I per tant dir que ens prenem massa seriosament un concert ens jugaria molt en contra. És el que fèiem al principi: m’asseia en una cadira, tots es posaven al meu costat, envoltant-me, quietets, i teníem la intenció que el públic, per art de màgia, es posés a escoltar aquella cosa que no entrava ni pels ulls, ni per l’oïda, ni per enlloc, i digués ‘però quines obres mestres, aquestes cançons!’
 
Però el món no funciona així...
Q.C: És clar i, per tant, és molt millor que la gent vingui als concerts, s’ho passi bé, gaudeixi del directe i després pugui dir ‘ah, doncs mira, aquesta lletra és interessant’, o ‘aquest solo de guitarra l’ha fet molt bé’, o ‘que bo que és el bateria, que ningú es fixa en els bateries, però aquest mira que és bo’.
 

NO VOLEN SER MANEL

Al principi éreu més esnobs?
Q.C: Molt més que ara, i també molt més creguts. Com a gent de l’espectacle que som, entenem que treballem perquè la gent s’ho passi bé, no perquè vegin que intel·ligents i bons que som. No és això. Ens ho hem de suar i ens ho hem de currar molt més que el públic. La gent no va als bolos per art de màgia, ens riuen les gràcies i ja està... Això els passa a Manel, i a ningú més. I no ho volem, ser Manel.
P.E: Aquest exercici tan bàsic de pensar com viu el públic el nostre espectacle és un repte que els artistes no fan gaire sovint.
Q.C: De fet, també els va passar a Manel. Dels primers als últims discos, a mesura que anaven baixant una mica dins la seva altíssima rellevància, van haver de fer un exercici per obrir-se, posar-se al dia amb les xarxes socials i trencar la barrera que hi havia d’enorgulliment del Guillem Gisbert. Del cantant del primer disc en recordo haver anat a un concert de petit i veure’l dient al públic: “Canteu vosaltres o canto jo?”. En canvi al quart disc ja estava allà fent salts. A nosaltres ens ha passat més o menys igual. I sense que siguem els Manel.


Quim, per què sempre escrius en primera persona?
Q.C: Perquè soc un narcisista [Riuen]. Gairebé tothom ho fa. Si fem una estadística entre cantautors, de si escriuen en primera o tercera persona, em situo entre la mitjana. En posaré uns quants exemples. Vaig anar a un recital de Pau Vallvé, que em va agradar molt, i cantava en primera persona. ‘El compàs me lo marcaba el cielo’ de Mushka és en primera persona. ‘Cari, acaricia’m’ de Julieta, en primera persona. ‘La mussegu’, de Figa Flawas, qui? Jo mateix!

Ara que cites tots aquests artistes, creieu que formeu part d’una nova generació dins l’escena musical catalana?
Q.C: Sí, clarament. Som els consentits de la nova escena, però això no vol dir que no sentim que és merescut.
P.E: Està bé que passi, però aquestes coses inclouen la psicologia de vuit milions de persones i això és tan complicat que intentar fer-ne teories no té gaire sentit.
Q.C: Més enllà que Mediapro ens ha pagat la producció del disc i que TV3 ens porta en taxi a tot arreu, les xifres que ens avalen de 15.000 reproduccions mensuals a Spotify són molt poca cosa.

Totalment, i més si es comparen amb altres grups catalans com The Tyets, que ha arribat al milió de reproduccions.
Q.C: Correcte, però nosaltres som un grup que també omplim, i això no té discussió. Quan posem les entrades a la venda, es venen. I és una manera d’entrar en la consciència col·lectiva, tot i que potser parlem de dos milions de catalans potencials a qui pot interessar la nostra música. Ens referim a la Catalunya bona, la Catalunya catalana i la Catalunya de dia. I, en aquest marc mental, segurament sí que som uns consentits.

I també sou una mica descarats? Per exemple, al concert al teatre L’Atlàntida del Mercat de Música Viva de Vic et vas riure de la grada on hi havia la gent de la indústria musical.
A.G: Va ser un beef molt suau.
Q.C: I crec que va agradar molt. Va ser com quan John Lennon va demanar a la gent que si li havia agradat remenés les joies. La sabíeu, aquesta? Quan els Beatles van anar a tocar per a la reina d’Anglaterra, Lennon va etzibar: ‘Els que sou a baix, aplaudiu si us agrada, i els que sou a dalt, si us agrada remeneu les joies. I va ser gairebé l’endemà mateix que la reina d’Anglaterra els va distingir com a sirs.
 
Pot ser que quan els artistes arriben el vostre estatus acostumen a donar sempre una resposta políticament correcta?
Q.C: No estic gens d’acord amb aquesta afirmació. Per exemple, el cantant d’un dels grups més coneguts de l’escena catalana el dia que es va fer la presentació del seu darrer àlbum al cicle Enderrock Sona a l’Antiga Fàbrica Damm, on també hi havia quatre grups prometedors que tocaven de teloners, s’hi va presentar tard, antipàtic, amb males cares i es va riure de les preguntes que li feia la presentadora. En aquest cas la seva actitud em va caure fatal, i em va semblar un maleducat.

Com és La Ludwig Band?
Q.C: Com a mínim crec que nosaltres som persones molt educades. Perquè una cosa és riure’s de la figura del promotor des de l’escenari com a part de l’espectacle i una altra és que jo anés i els digués són uns ‘capullos’, o que ara ens riguéssim de tu com a periodista perquè hi ha una pregunta que no ens agrada. I això no ho hem fet mai.