La cantant Laura Cailà, coneguda artísticament com a Lau Noah, va néixer el 1994 a Reus i viu des de fa deu anys a Nova York, on ha rebut elogis de Phoebe Bridgers, Jackson Browne i altres primeres espases del món musical. El seu segon disc, A dos (autoeditat, 2023), inclou duets amb Jacob Collier, Jorge Drexler, Chris Thile, Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral, entre d’altres. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria i el seu projecte musical. 



Vas anar a viure a Nova York als 19 anys, a treballar de cangur. Tenies l’objectiu de triomfar com a cantautora als Estats Units?
Ui, no! De fet, quan vaig arribar-hi ni tan sols sabia tocar la guitarra. Tenia ganes de canviar d’aires i vaig trobar feina de cangur a prop de Manhattan. De petita, quan vivia a Reus, havia anat a classes de música. Tocava el piano i cantava, però d’una manera molt lliure, gens seriosament. A Nova York vaig descobrir la guitarra per casualitat; soc una cantant autodidacta. Em posava a cantar una melodia qualsevol i l’anava harmonitzant amb la guitarra fent notes soltes, fins que va arribar un dia en què em van dir que d’això se’n diu fer el ‘contrapunt’. Però jo no en tenia ni idea. Al cap d’un temps vaig tocar en un grup de rock, però no m’havia plantejat mai dedicar-m’hi d’una manera professional.

Fa dos anys i mig vas enregistrar un primer disc de vuit cançons, titulat '3.' (autoeditat, 2021). T’esperaves arribar a tanta gent?
No, no ho hauria dit mai. En aquell moment vaig decidir no fitxar per cap discogràfica. No volia pagar molts diners, ni tampoc m’interessava signar un contracte que fos abusiu. He tingut la sort que grans artistes, com el britànic Jacob Collier o l’uruguaià Jorge Drexler, m’han donat la mà i m’han ajudat a avançar com a artista. Al final, el que ha passat és que un seguit de persones han respectat la meva aportació artística i han decidit donar-me suport sense esperar-ne res a canvi. Ha estat un gest molt bonic.

El teu segon disc, 'A dos', són nou duets amb grans noms del panorama musical. La llista és impressionant amb artistes com Jacob Collier, Jorge Drexler, Chris Thile, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Gaby Moreno, Ángeles Toledano, Shai Maestro... Els has conegut personalment?
A alguns sí. Amb la Sílvia, per exemple, ja havíem coincidit quan vivia a Catalunya. La majoria em van començar a seguir a les xarxes durant la pandèmia i més endavant ens hem trobat. Ha estat molt important haver tingut abans una relació personal amb la majoria. Quan fas un duet la prioritat és que hi hagi una connexió emocional entre els dos intèrprets. De fet, algunes de les cançons que ara formen part del disc ja les havia escrit pensant en un cantant per poder col·laborar. Per exemple, “Libertad”, que he gravat amb Jorge Drexler, era un himne tan profund que em feia pensar inevitablement en la seva veu. I em va passar una cosa semblant amb el tema “Que pasen cosas”, amb Sílvia Pérez Cruz. Era una cançó tan transcendental que de seguida vaig pensar en ella com a intèrpret.


Com se’t va acudir presentar un disc en què totes les cançons fossin a duet?
Em venia de gust la proximitat de cantar amb una altra persona, d’igual a igual. Fins aleshores ho havia fet amb una banda al darrere, però no és el mateix. Se’m va acudir durant la pandèmia, quan estàvem tancats a casa i no podíem tocar junts. Volia combatre la idea que amb la intel·ligència artificial, amb robots i algoritmes, podem fer una música igual de bona que entre els éssers humans.

Avui dia reunir-se amb una altra persona per cantar, només amb la guitarra i la veu, és una activitat gairebé revolucionària?
Exacte, aquesta era la meva idea d’entrada, perquè en els duets no hi pot haver cap trampa, les cançons transmeten tota la veritat i no amaguen res.

Ha estat complex un procés de gravació amb tanta gent?
Tots els duets els hem gravat junts, a la mateixa sala, mirant-nos als ulls, tot i que a vegades la insonorització no era completa. Per exemple, “La soledad” va ser en un bar de Madrid amb Ángeles Toledano, o el duet amb Jacob Collier a la seva habitació. Potser no queda perfecte en el sentit tècnic, però no passa res. He volgut prioritzar la màgia que es crea entre dues persones quan es troben per cantar.


Però hi ha una excepció... L’última cançó del disc, “Ode to Darkness”, no és un duet, sinó que s’hi senten les veus de més de 1.500 persones. Com vas aconseguir-ho?
El 2022 vaig fer de telonera de la gira europea de Chris Thile, un dels músics més reconeguts dels Estats Units. Fèiem concerts a grans sales de París, Londres, Berlín, Glasgow... Amb la seva complicitat, convidava la gent a cantar i gravàvem sempre l’última cançó del meu concert. A la versió del disc cada estrofa la canta el públic d’una ciutat diferent, i així el resultat ha estat encara més col·lectiu.

Ets la primera catalana que ha participat en les famoses sessions 'Tiny Desk' de Bob Boilen, a l’emissora pública nord-americana NPR, i a més cantant en català. Què va suposar l’experiència?
Va ser un repte; una actuació en directe, sense cap amplificació i amb un munt de gent davant meu. Sovint em pregunten si actuar als Tiny Desk em va canviar la vida. Sempre dic que no, que en realitat això passaria quan els meus amics músics, que són boníssims, es poguessin pagar el lloguer. No hauria pogut enregistrar aquest disc sense el suport d’una comunitat meravellosa que s’ha adaptat a la meva falta de pressupost per crear bellesa. I això em dona esperança. Tant de bo el negoci musical es torni menys competitiu. M’emociona pensar que un artista independent pot arribar a llocs bonics sense haver de ser milionari.