Reconvertit en quartet i afegint veus per primera vegada a la seva música, Ora Experience publica el seu primer disc llarg, Que mori la fera (Can Puc Produccions). Parlem d'aquest tercer treball del grup amb el baixista Francesc Bonnín.



Com i amb quina voluntat neix Ora Experience?
El grup va néixer fa uns 10 anys, i en un principi era un duet només instrumental d'en Faust Morell i n'Enric Hernaiz. En aquell moment feien una proposta de rock instrumental i progressiu de bateria i guitarra, i jugant amb loops. Amb el temps, van voler fer un reenfocament del projecte, i em van agafar a mi. Al cap d'un any de rodar cançons a trio, vàrem decidir que tenia gràcia posar-li també veu. 

I per què el nom d'Ora Experience?
Bé, en realitat és només Ora, que és com li diuen els nadius al drac de Komodo. Al principi, n'agafaven molt la imatge, i de fet el primer EP és When Komodo Eats a Buffalo (Can Puc Produccions, 2014). Quan vam anar a pujar el material que tenien, perquè no havien penjat a res a plataformes, vam veure que el nom d'"Ora" ja estava agafat, i li vam afegir "Experience" per sortir del pas, i també com a picada d'ullet a The Jimi Hendrix Experience.



Com deies abans, aquest és el primer disc on heu afegit veus. Com ha estat?
Per dos motius. Per una banda, teníem la idea de fer una estructura més rock, i la veu és un gran element per donar contingut i significat: si vols fer una cançó a l'estil de Hendrix, si li lleves la veu, queda una mica buida. Per altra banda, els tres havíem tingut un altre projecte fa molts anys amb Xavi Hernández (Da Souza) que ja era instrumental, i jo per la meva banda també n'havia tingut un... I ens en vam cansar, i volíem veure si podíem vincular la nostra música amb la veu, perquè mos feia ganes i també és el que més es porta. A més, la veu ara és el que li dona la màgia.

El disc comença amb una cançó de sis minuts i mig, i amb una introducció instrumental de minut i mig: és tota una declaració d’intencions. Hi ha una voluntat expressa de desafiar el que és habitual ara mateix en l’escena?
No hi ha una voluntat de desafiar res. És el rock que mos agrada i amb el qual mos hem criat. Aquesta cançó ja l'havien publicat ells dos al segon EP, Big Three (Can Puc Produccions, 2015), i incloure-la era donar-li certa continuïtat al projecte, redissenyada i adaptada al nou format. L'estructura és similar a la que havient fet, però afegint-hi veu i baix. "Man" també és anterior, la primera del primer EP, i eren 40 segons de 4 acords. Ho vam allargar i ho vam refer a la nostra manera actual. És de veres que per ventura no s'assembla gaire al que està sonant ara per tot, però no sabem fer-ho d'una altra manera, i ja ens agrada així.



Us sentiu 'sols' en l'escena, fent el rock que feu?
Jo crec que no. El disc és prou eclèctic, però té un rotllo prou distint. Això és la gràcia. Les composicions les hem fet diferents membres, i ho hem fet com mos ha donat la gala. Però no crec que siguem els únics. Hi ha cançons que em recorden a altres grups que estan més vius que mai, com Saïm, per exemple. És de veres que el rock en català i fet d'aquesta manera no és el que més es duu ara mateix, però no ens sentim sols... 
 
Parlem de les lletres, un terreny on també us estreneu, i que són breus però poètiques. Com les concebeu?
Les fa totes el Carlos Gómez [veu i guitarra]. Per a nosaltres tres és un món nou això d'escriure lletres, però ell, tant en solitari com en projectes anteriors, ja ho feia. S'ho passa bé, li agrada escriure, i jo com a company gaudeixo de llegir-lo. Ell diu que li agrada descriure sensacions o moments molt concrets. 
 
De fet, em fa la sensació que al llarg del disc s'hi endevina una mena de nostàlgia o desencant, tant a nivell sonor com líric.
No és res cercat voluntàriament. Nosaltres mos nodrim molt de fer-ho tot plegats, i reivindicam el local d'assaig, que és on surten les cançons. I supòs que el tema de la nostàlgia és pel fet de fer música que sona a una altra època.


Quina fera voleu aniquilar amb aquest disc, 'Que mori la fera'?
Fins a la setmana de penjar el disc no sabíem quin nom posar-li. Mirant les lletres vam pensar que era una bona frase, perquè a més és d'una cançó preexistent i mos va encaixar. A part, té un rerefons. Fins ara, com et deia, Ora agafava el simbolisme del drac de Komodo, que duien fins i tot al logo, i vam pensar que la idea de "matar la fera" era una bona metàfora d'aquest canvi del projecte.

Per acabar, parlem del directe. Ja teniu concerts programats?
Estem acabant de tancar dats, però entre març i abril presentarem el disc a Palma i a Manacor. A Mallorca cap grup se sent sol, perquè cada escena i miniescena té un petit entorn que fa o escolta aquell tipus de música, però el que falta són llocs on tocar. Fa de molt mal fer, perquè hi ha molt poques sales o pubs on fer concerts, i cada vegada se'n tanquen més, com ha passat amb el Café Lisboa. És un problema a tot Mallorca, i encara més si vols tocar a diferents llocs... Per això, miram de donar suport a col·lectius autogestionats com Crui, que organitzen concerts gratuïts a mig de Palma. 

Fer concerts gratuïts ajuda a tocar més i donar-vos a conèixer, però no soluciona el problema de fons, oi?
No, és molt complicat. Jo form part, de fet, del col·lectiu Crui. Fer quelcom de manera gratuïta és un acte de militància, i si no ho fem naltros, no ho farà ningú. Els grups volen tocar, i per això acceptaran condicions més precàries, sí, però és una manera de participar i tocar amb gent que autogestiona una cosa així, que arribi al carrer i a la gent. És un equilibri estrany. Per a nosaltres, tocar és la nostra passió i ho gaudim, tot i que això no hauria d'implicar una despesa extra... Però ens agrada tocar, i actuar en directe, i donar l'espai per a la improvisació i que tot sigui un poc diferent cada vegada. 
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de CRUI (@crrrui)