De petit vaig anar a una obra de Broadway, a Estats Units, i em vaig quedar enamoradíssim dels musicals. Vaig començar a experimentar i descobrir la música a través d’aquesta primera experiència, i des d’aleshores ha estat un no-parar. Tot ha anat evolucionant fins ara, que faig un estil totalment pop.
 
Com és aquest salt des del nen fan dels musicals al pop urbà que fas ara?
El món dels musicals, en realitat, no el vaig arribar a experimentar mai com a artista. Després de descobrir-lo, per això, vaig començar a tocar la guitarra i cantar-hi a sobre, i vaig veure que el meu estil era una cosa completament diferent. Vaig començar fent cançó d’autor, molt personal, i d’aquí va néixer el primer àlbum, Síntesis aditiva + (autoeditat, 2022). Però ràpidament vaig veure que m'agradaven moltíssim les coses senzilles i un so molt més radiofònic i potent. Potser és paradoxal que aquest hagi estat el meu creixement artístic, perquè es té la tendència a veure el pop com a un gènere més bàsic que la cançó d’autor o coses més experimentals, però en el meu cas ha passat precisament per desfer-me d’aquest estigma.


 
A l’EP, hi repasses tota una relació: des dels inicis en una app de cites, fins al final. Per què ho has plantejat així?
Tot neix de “Boig x tu”, que és la primera cançó que en vaig fer. Agafo el clàssic de Sau i li dono la volta. N'hi faig referències constants, tot i que és molt diferent a nivell de melodia i lletra. No gira tot entorn d’una metàfora, sinó que ho porto a una composició més moderna i literal: ja no parlem de la lluna, sinó d’una persona. A partir d’aquest tema, vaig veure que em venia de gust fer més cançons d’amor en el món tecnològic d’avui dia.
 
I per què vas prendre el “Boig per tu” de Sau com a referència per aquesta cançó? Sau és un grup que t’ha marcat molt? 
Sau m’ha acompanyat tota la vida, i he cantat el “Boig per tu” infinites vegades allà on he tocat. És un clàssic dels clàssics. No és que tingués una predilecció per aquesta cançó de Sau en concret, però és inevitable tenir-la com a referent i en l’imaginari del panorama musical català clàssica.
 
“On-line”, la darrera cançó que descobreixes de l’EP, és l’inici de la història, però.
Sí, és on comença la relació al més pur estil del segle XXI: en aplicacions de cites. És una batxatilla on canto que m’he penjat d’un match.
 
En aquesta mateixa cançó cantes que en realitat aquest amor digital és una mica una il·lusió i l’has d’acabar. Hi ha certa crítica a aquesta manera de relacionar-se?
Completament. M’agrada que les cançons tingui aquest punt més de contingut i no es quedin en un missatge planer. Per a mi és important poder reflexionar sobre les conseqüències i implicacions que tenen les noves tecnologies. Moltes vegades, la immediatesa de les xarxes fa que tot sigui volàtil. I de la mateixa manera que pots conèixer a algú en una app, fer match, i estar parlant tota la nit, també et poden fer ghosting i que tot acabi. Volia fer al·lusió al fet que tot fos tan efímer, sobretot el tema relacional, i com hem perdut certa responsabilitat emocional. Crec que això ho ha provocat l’anonimat, bàsicament: no t’estàs veient cara a cara i això, inevitablement, fa que pugui ser més fàcil deixar de parlar amb algú.
 
 
Dius tot això, però en realitat en el disc la història sí que continua. De fet, la següent cançó és la més eròtica de l'EP, “Tape”.
Sí! Jo sempre m’he considerat un artista bastant family friendly, i per a mi ha estat tot un repte sortir dels termes més innocents o regulats. Feia temps que volia sortir d’aquesta zona de confort fent un tema que encaixés amb el so Broadway, però tampoc sent molt explícit. Llavors, vaig voler enfocar-ho des de gravar una nit en un llit en tape.

“Lo-fi” és la cançó més típicament d’amor, però també enquadrada dins l’era digital i amb referències generacionals: des del mateix concepte ‘lo-fi’ fins a WhatsApp, passant per sortir a Apolo.
Aquesta cançó parla de l’estabilitat en parella. També parla de la nit, però de sortir de festa i viure amb plenitud aquesta tranquil·litat amb la parella: quan hi ha confiança i et pots deixar anar, ser tu mateix i confiar plenament en l’altra persona.
 
L'última cançó és la més diferent de tot el disc: deixes a un costat els sons urbans i t’embarques en una balada pop.
El primer disc que vaig fer tenia molt de balada. I crec que forma part del meu ADN. Però tot així, intento donar-li una volta més moderna i tecnològica, amb unes veus bastant processades, per exemple.
 
El tema recull moltes de les coses que has anat explicant al disc: hi fas referències a totes les altres cançons.
No tenia clar si la gent se n'adonaria! La idea era tancar tots els capítols i alhora fer un flashback i fer referències a totes les cançons de l’àlbum, com recordar els diferents episodis d’aquesta història.
 
És una cosa que també acostuma a fer-se una ruptura: recordar totes les fases i episodis de la relació.
Cert. A mi m’ha passat de primera mà allò de deixar-ho amb algú i rellegir les converses de WhatsApp i recordar la relació. Crec que és una de les formes més maques que pot acabar una relació.
 

Tota aquesta història neix de vivències teves i del teu entorn, o com a exercici quasi literari?
Bé, és difícil no compondre sobre allò que vius o han viscut persones properes a tu. Quan componc sempre hi ha bastant del que m’està passant en aquell moment, del que estic vivint, i aquest àlbum no n’és una excepció. Hi ha bastant de vivència personal, però crec que representa el 50% de les lletres, perquè també hi ha moltes coses ficcionals, i hi parlo d’escenaris en què no em trobo ni m’he trobat, però he pensat que eren interessants per explorar.
  
La producció l’has feta tota tu, amb una estètica retro. D’on surt?
Va sortir d’intercanviar idees i gustos amb el Ferran Guillén, un amic de la infància amb qui a vegades col·laboro en la producció. Ell sempre havia produït música electrònica i jo havia fet pop més orgànic, i el retro crec que va ser el punt d’unió entre els dos: un punt mig entre els sintetitzadors i les bateries electròniques i la part més orgànica i cantada del pop. Una inspiració va ser Cupido, que és un grup modern superxulo que fan un retro molt ben parit. Ens va començar a interessar molt, i d’allà va néixer la primera cançó retro que vaig treure: “Colado x ti” (2020). És un so que realment em va atraure molt perquè tenia aquest component nostàlgic però també un punt modern. Aquesta mescla de retrofuturisme em sembla bastant interessant i vaig pensar que també era una bona manera d’englobar un ventall generacional més ampli. Jo mateix em considero a cavall entre dues generacions: un de més moderna, amb idees i plantejaments molt trencadors, però també formo part d’una generació més conservadora o tradicional. Per això crec que em sento representat en el retromodern del synthwave.
 

Diries, doncs, que en aquest EP has trobat un so més definitori d’Adrien Broadway?
No, això és un moment puntual d’Adrien Broadway. Jo el sento un projecte en constant evolució, en constant moviment. Va començar en un punt, ara està en un altre, i després tornarà a canviar. Em sento un esperit excessivament lliure com per tancar-me a cap so concret. Al final, el que ho vehicula tot crec que són les melodies enganxoses i comercials. Entenc que el meu so va més enllà de l’estil que faci: és una manera de compondre, d’entendre les melodies, un missatge, el tipus de veu... Però sigui com sigui, ara mateix m’apassiona l’estil retro, i segurament encara en faré moltes més cançons.

Aquest EP és el primer que fas íntegrament en català. Què ha motivat el canvi?
Veure que el moviment català de música moderna anava per unes altres vies que no eren només les trompetes. Fins aleshores, era això el que em tirava enrere: aquest tipus de mestissatge és un gènere amb què no em sentia identificat i no m’hi havia aventurat mai. Però amb les coses que estan fent grups xulos com The Tyets o Figa Flawas sí que m'he sentit molt més identificat: és un corrent que em motiva i on penso que jo poder encaixar perfectament. D’altra banda, també hi ha hagut un tema de consciència. Sempre vaig sentir aquesta petita obligació d’haver de contribuir a la llengua i l’herència cultural catalana.