L'any 2016, la banda maresmenca Mourn debutava amb un disc publicat de la mà del segell novaiorquès Captured Tracks, al qual van seguir tres treballs més. Ara, el grup format per la Jazz, la Carla, la Leia i l'Oriol publica The Avoider (Montgrí/Cielos Estrellados, 2024), un àlbum que recorre les pors i les angoixes que té la gent jove. Un rock destructor que combina les guitarres, les bateries i els baixos més típics del gènere amb sintetitzadors. Mourn presentarà The Avoider en directe demà a la Sala Upload de Barcelona.



El disc parla sobre les angoixes de la gent jove per sobreviure en aquest món. Vosaltres us sentiu angoixades sovint? Creieu que és un sentiment generacional? 
Sí, ens sentim així i, de fet, entre nosaltres en parlem bastant. És difícil ser artista en aquest món; tenim companyes de professió que ho passen malament perquè tenen una feina com la que tinc jo ara, de vuit hores al dia en una oficina. A més, és molt difícil viure a Barcelona. Som una generació que no es planteja un futur realista, perquè sembla que tot hagi de sortir malament i, si ho ajuntes amb la precarietat de ser artista, es complica l’equació... Aquest disc és una part del nostre diari, i aquesta angoixa ha estat -i encara és- present durant els 4 anys que hem estat escrivint aquestes cançons. 

La voluntat de parlar-ne és per trencar l'estigma cap a l'angoixa? O és per desfogar-vos?
Principalment és per desfogar-nos, que és una cosa que sempre ens ha funcionat molt bé. M’agrada pensar que, si tinc un concert el cap de setmana, podré deixar anar tots els neguits a sobre de l’escenari. Mai fem les cançons perquè creiem que toca parlar d’algun tema, sinó que expliquem el que sentim. Fer música i escriure cançons és teràpeutic, ens ajuda molt.

Com portes el fet de combinar aquestes feines d'oficina o més "convencionals" amb la feina de músic?
A vegades és difícil, perquè estàs molt cansada i no tens temps per a tu, però poses el grup per davant de la resta de coses, perquè a més de ser un vincle quasi de germans, també és feina. Tenir energia per a tot és complicat, però ho porto bé. A mi, la música em mou molt més que qualsevol feina d'oficina, i representa aquest moment de fer el que m’agrada i gaudir-ne al cent per cent, tot i el cansament. A més, m’agrada el contrast entre les dues feines, tot i que preferiria no haver de treballar a l’oficina.  La vostra música recorda molt al rock americà dels anys 90. Quines són les vostres influències?
Quan vam començar teníem referents com Fugazi, PJ Harvey o Sunny Day Real Estate, però són grups que ja no tenim tan presents. Ara, som quatre persones que escoltem molta música i tenim gustos diferents. Com que el grup té 10 anys, hem creat el nostre propi llenguatge, ja no pensem en referències musicals d’altres artistes. A nivell individual, cadascú té una intenció més personal amb el seu instrument, però el conjunt és Mourn, i totes sabem com volem que soni.

"Could be friends", el senzill del disc, tracta l'amistat d'una manera molt sincera, gairebé impactant. Quina importància doneu a aquests vincles?
Parla de quan estàs passant per una situació difícil, penses en com d'importants són les teves amigues i t'agafes a aquest sentiment d'unió i de complicitat com si fos la teva la salvació, confiant-hi d'una manera gairebé platònica. Amb una amiga, fa uns anys, ens dèiem: "és igual que acabis a la presó, que jo vindré a portar-te una magdalena", i la cançó és això. A més, és un reflex d'allò que fa que Mourn encara s’aguanti. Quan teníem 17 anys vam començar un grup, quasi com si fos una promesa, i encara som aquí. L’amistat és el més important, passi el que passi.


De què parla "The Avoider", la cançó que dona nom al disc?
Aquest tema representa una persona que dona l'esquena als problemes perquè té por d’enfrontar-s’hi, i la feina que comporta buscar-hi una solució. En alguns discos fem referència a algun personatge que nosaltres ens inventem, i "The Avoider" n’és un: és la personificació d’un sentiment. Musicalment, és la cançó més boja que hem fet, perquè és tot sintetitzadors. La Jazz en va fer la part musical durant la quarantena, amb un sintetitzador que tenia a casa, i ha resultat en un tema molt experimental. Tot i que ella va deixar el tema aparcat, vam veure que això també és Mourn, perquè no cal que només hi hagi guitarra, baix i bateria. A partir de llavors, hem anat afegint més detalls amb sintetitzadors en altres cançons, els hem utilitzat per fer melodies, i també hem posat trompetes.

Després de treballar amb la discogràfica nordamericana, què us va portar a signar amb segells locals?
La raó principal és la proximitat. Tenim els mateixos gustos i entenem la música de la mateixa manera que la gent amb qui treballem. Tot i que Captured Tracks sempre l'hem sentit com la nostra família, la distància afectava la feina, perquè nosaltres no vivíem als Estats Units. Ara, amb Montgrí, podem quedar, veure’ns les cares i parlar del projecte, i això ens dona més confiança. Tenim molt més de control sobre sobre què volem fer i com ho volem fer. 

Teniu previst continuar fent concerts a l'estranger? 
La idea és continuar-ne fent i, de fet, tenim alguna proposta oberta. Tot i això, ja sabem el que implica fer una gira pels Estats Units i per Europa, així que, en lloc de dir que sí a tot, ens ho estem pensant més. Volem fer el que ens vingui de gust, i que tot surti bé.

Què podem esperar del concert de demà? 
El que podeu esperar són les cançons del nou disc, tot i que també en tocarem alguna de vella. Però serà un directe diferent dels que hem fet fins ara, perquè hem afegit els sintetitzadors i hi haurà més espectacle.