La cantant de jazz i pop Laura Simó (Barcelona, 1957) ha rebut el Premi Jazzterrasman 2024 –que potser s’hauria de dir 'Jazzterraswoman' enguany–, atorgat ahir diumenge pel Festival de Jazz de Terrassa. Els millors músics del país han posat en valor el seu talent en un carrera com a reconeguda vocalista plasmada en una quinzena d’àlbums, al costat de noms com Francesc Burrull, Tete Montoliu, Jordi Sabatés o Joan Vinyals.



Als anys vuitanta, en la teva etapa formativa vas coincidir amb Tony Carmona. Com van ser els inicis?
El vaig conèixer que tenia 15 anys. Al costat de casa dels pares, al carrer de Calàbria, hi havia el Centre Musical Barcelona, que sonoritzava tots els festivals. A la botiga ens hi reuníem uns quants músics, érem molt amics i fèiem rock simfònic. Vam compondre i interpretar una obra titulada Oceà. Més tard, va acompanyar a Luis Eduardo Aute i Luz Casal, entre d’altres.

Com era la Laura Simó 'absolut begginer'?
Vaig començar amb un duet de veu i piano, Pianogrosso, amb qui vaig gravar el primer àlbum, Bliss (Prismatic Records, 1987). Ens agradava Billy Joel i Stevie Wonder, i jo cantava pop i balades, però encara no sabia què era el jazz. Només dos anys abans havia pujat per primer cop a un escenari, als 28 anys, i em va agradar molt. Quan vaig acabar la carrera de Traductora i Intèrpret vaig estar un any a Frankfurt per estudiar alemany. Al final, però, vaig deixar la feina per dedicar-me de ple a la música.

I de seguida vas cantar amb Lucky Guri (1950-2022) i Francesc Burrull (1934-2021). Què recordes més d’ells?
Lucky Guri ja m’havia vist, i em va cridar per treballar a la sala més maca que hi ha hagut a Barcelona, el Regine’s, a sota de l’Hotel Princesa Sofía. La Regine era una senyora francesa que tenia franquícies per tota Europa. Era un local de dues plantes, a la primera hi havia un piano de cua ple d’espelmes i cera, i tocàvem allà. Un dia ell va tenir un accident de cotxe i em proposar cantar amb Francesc Burrull, que no sabia ni qui era. Vaig estar cantant cada nit durant uns tres anys, amb tots dos.

Laura Simó Foto: Juan Miguel Morales

Devies aprendre molt en aquella època...
Sí. Quan no tenia prou repertori, de tant en tant ens trucàvem i els demanava estrenar noves cançons. Apuntava la lletra i l’endemà ja la cantava. Em vaig fer el meu primer repertori de jazz amb Burrull i Guri al Regine’s. Vaig cantar per als jugadors de futbol i de bàsquet del Barça, per als metges... Hi havia la jet set catalana, i era molt divertit.

Als anys noranta vas col·laborar amb Jordi Sabatés (1948-2022), Conrad Setó (1958) i Joan Vinyals (1958-2022), i després músics més joves com Albert Bover (1964), David Xirgu (1963) o Carme Canela (1962). Com vas connectar amb les noves generacions?
Amb la Carme Canela ens vam fer molt amigues, i després vam cantar juntes. Vam fer una llista amb les cançons que ens agradaven, però no posaríem al nostre repertori. El Màgic Andreu ens va batejar Estamos Reunidas, perquè sempre que trucava a la gent em deien que estaven reunits. En aquella època, a principis dels anys noranta, vaig conèixer Joan Vinyals, Xavier Batllés i Jordi Sabatés, que em venia a veure a actuar a una sala que ja no existeix, el Joanot. Ens vam fer molt amics. Era el rei i vam fer coses meravelloses, com un projecte sobre trobadors provençals. La mort s’ha emportat gent que valia molt...

Del 1993 al 1995, Tete Montoliu (1933-1997) et va escollir per cantar al seu trio, amb Horacio Fumero i Peer Wiboris. Quina va ser la relació amb el Tete?
Abans de conèixer-lo, tampoc sabia qui era. Va ser una novetat, perquè jo era una patata que no tenia ni idea de jazz. Quan ens van presentar, em va dir que no seria una bona cantant si no interpretava “Lush Life”. Un dia la vaig cantar, el Tete la va sentir i em va acceptar al grup. Per això al directe Together Again (Swit Records, 2023), de Laura Simó & Tete Montoliu Trio, vam incloure el tema gravat a Vigo. Durant un temps es va dir que Montoliu feia de tap generacional. Quin ha estat el seu llegat?
El Tete va ser una gran figura internacional. El seu hereu avui seria Ignasi Terraza; quan l’escolto em sembla sentir el Tete. Amb Francesc Burrull, un altre geni, eren molt amics i tocaven a Madrid. Han deixat un llegat impressionant i sempre he pensat que s’hauria de reconèixer. Jo guardo les partitures de Burrull que vaig cantar a l’espectacle amb Joan Manuel Serrat, que d’altra forma s’haurien llençat. Avui dia, l’avatar de Francesc Burrull és Elisabet Raspall. És increïble, i s’estimaven molt. A les escoles de música s’estudia Herbie Hancock, i està molt bé, però Montoliu i Burrull van posar les primeres pedres del jazz a casa nostra.

El 1997 vas debutar amb el primer disc propi com a Laura Simó Sextet, 'The Best Is Yet to Come: Live at Jamboree' (Actual Records).
Sí, vaig gravar-lo amb el pianista Francesc Capella, que diu que som “una pareja de desecho”, perquè sempre estem junts, el meu germà David Simó a la bateria, Joan Vinyals a la guitarra, Jordi Portaz al baix i Menno Mariën al saxo.



A finals dels noranta vas fer espectacles com 'Jazz al cinema' o 'De cine: My favourite things'... Què t'atrau d’aquest gènere? 
Això em ve de família. Els meus pares eren uns bojos de la música i dels musicals, i m'he vist totes les pel·lícules de la Ginger Rogers, el Fred Astaire, el Gene Kelly, la Judy Garland... Les trobo una meravella. En aquestes pel·lícules, a més, es van donar a conèixer l’Irving Bedling, el Cole Porter, el Gershwin...  



Amb la teva veu has viatjat arreu del món. Com ho has viscut?
Sí, però sap greu, perquè vas a un lloc i no pots visitar-lo perquè has de tornar després de fer el concert. Per exemple, m’hauria agradat visitar Turquia quan vam ser un dia de Sant Esteve tocant a Istanbul, però no podia: quan els músics anaven de festa, jo me n'havia d'anar a dormir perquè sinó l'endemà no podria cantar. Això em fa ràbia. Amb algun concert sí que he fet turisme, però, com els quinze dies que vam estar amb el Joan Vinyals a Seul, cantant perquè els vins Torres hi feien una trobada de menjar i vi espanyol i volien música espanyola. I també a Bahrain, als Emirats Àrabs.    
 
A Catalunya veus ben muntats tots els circuits? Què demanaries?
En jazz, Barcelona està sota mínims. On s'hi pot actuar? Al Jamboree. I ara que han tancat el Milano, a la llibreria Byron, on tenen una amabilitat extrema i han fet un esforç bestial, però on l'aforament és molt limitat. No entenc que cada barri no tingui un parell de clubs de jazz, un parell de teatres... Tenim talent! 
 
Quin seria el teu llegat?
Seria el llegat de la meva generació, a partir de temes que, potser, ja estan fins i tot oblidats: Irving Berlin, Cole Porter... Una alumna del seminari de Canfranc-Estació em va parlar d’una cançó preciosa d’Ariana Grande titulada “Over the Rainbow”. És acollonant! Abans hi ha una versió, que és el més bonic que he escoltat mai, d’Eva Cassidy (1963-1996).

L’AMJM t’ha guardonat com a millor veu 1997 i amb el Premi a la Trajectòria 2022, i enguany reps el Jazzterrassman. Com ho reps?
Fa molta il·lusió, però sempre recordo a Burrull, que insistia: “Nosaltres hem de fer la feina ben feta”. Hem de seguir endavant i intentar fer les coses bé [RIU]. Ric perquè de vegades amb Carme Canela dèiem: “Nena, fem els discos ben fets, perquè d’aquí a dos-cents anys si troben alguna cosa nostra puguin dir ‘hosti, no ho feien tan malament aquestes dues’”. Cal fer la feina decentment!