El músic, compositor i productor valencià Nacho Mañó va rebre el premi d’Honor a la darrera edició dels Premis Carles Santos. Col·laborador habitual d’artistes de renom internacional, també ha treballat al costat de cantants valencians. Té, entre altres reconeixements, un Grammy Latino per un disc de duets amb Armando Manzanero, però la gent sobretot el recorda pel seu pas per Presuntos Implicados.

Què vol dir un premi com aquest per a una persona com tu que ja col·lecciona premis importants?
És un premi molt important per a mi perquè se'm lliura a la meva terra i perquè l’interpreto com un premi a tota la trajectòria com a artista, com a productor, com a autor… en fi, a la meva carrera professional. És un reconeixement bonic  i saber que hi han participat els companys a la professió, encara el fa més bonic.

Tens altres premis de prestigi, com un Grammy. Tots tenen la seva importància?
És clar, cada premi sol correspondre's amb algun moment de la teva vida professional. Va de la mà d'una situació. El Grammy va ser a partir de dirigir un enregistrament molt bonic amb Armando Manzanero, un disc de duets en què van participar molts artistes. Va ser també una experiència molt bonica el reconeixement del Grammy per aquell disc, tot i que crec que, sobretot, era a la figura d'Armando.



La gent et recorda per Presuntos Implicados. Veient tot el que has fet és una mica reduccionista. Et sap greu?
No, Presuntos Implicados han estat 30 anys de la meva història com a músic. El grup acaba de fer 40 anys de carrera i això és una vida. Que se’m relacioni amb això està molt bé. He fet més coses, però són a l’estudi i han tingut menys repercussió popular.

Trobes a faltar Presuntos? Et demanen que torneu?
No, Presuntos no m’ha abandonat mai perquè forma part de mi com a artista i té una gran part meva com a projecte. Em segueixo trobant amb Juan Luís Giménez i segueixo tenint molt bona relació amb molts dels coŀlaboradors que vam tenir. Una carrera d’artista gairebé és un sacerdoci, s’ha d'estar sempre disponible i has d’abandonar una mica la vida familiar: sentir a la distància com les teves filles van aprenent a parlar o van a l’escola per primera vegada. Moltes històries i molts aniversaris, els he passat fora de casa. Això no ho trobo a faltar. I tampoc no tinc la sensació que la gent tingui cap esperança que tornem perquè Sole Giménez ja s’encarrega a les entrevistes de deixar clar que la relació que vam tenir no va acabar bé.



Has treballat amb molta gent i molt diversa: des de Serrat, Llach, Mecano, Alejandro Sanz, Eros Ramazzotti, Spice Girls, Paco de Lucía... fins a Joan Amèric i Paco Muñoz. Al marge de la competència professional, deus saber crear un bon ambient...
Que a l’estudi hi hagi un bon ambient creatiu és part de la competència professional. Hi ha d’haver les condicions perquè l’artista tingui confiança en el que estem fent, que sàpiga que l’equip hi està molt implicat i que estem mirant de treure el màxim partit a les cançons i que les repetirem tants cops com calgui fins que quedi satisfet.

Són artistes que et venen a buscar…
Sí, és una cosa molt d’entorn. Al final, treballes amb gent perquè algú els ha parlat de tu, perquè en aquell moment estàs disponible, perquè hi ha amics en comú, perquè has fet alguna feina recent que ha tingut èxit... Faig feines a l’estudi amb gent que ve perquè em tria i que podria haver escollit treballar amb qualsevol altre.
 
Hi ha algun artista de qui penses ‘tant de bo em truqués’?
No se m’acudeix, la veritat. Crec que la meva carrera com a productor o director d’enregistraments ha arribat molt més lluny del que jo havia somiat. He treballat amb artistes dels quals he après un munt. Tinguem en compte que la música és un art inabastable. És a dir, ningú no ho sap tot sobre la música, ni es pot fer tot i encara menys tot bé. El que passa és que a mi m’agrada molt assumir reptes i ficar-me en projectes en què jo aprenc més que ells de mi. Això és molt enriquidor. És bonic tenir la confiança de la gent que sap que hi ets per complementar la idea de l’altre.

Sempre has anat simultaniejant artistes internacionals amb músics valencians. És pensat o fruit de l’atzar?
Bé, abans has anomenat Joan Amèric i Paco Muñoz, però he treballat amb molts més Los Inhumanos, Seguridad Social, Revólver... Són amics, gent propera, de la meva generació, gent amb qui hem coincidit, tenim una amistat o amics en comú… Aquesta professió també és una qüestió de relacions. Si ets en el moment adequat, a prop i algú està començant el seu disc pensa amb mi. I si es crea un bon ambient, potser fem un parell de discos o tres.


Però també has treballat amb una altra generació. Vas fer un disc amb diversos artistes entre els quals hi havia, per exemple, Andreu Valor…
Sí, sí, sí. Va ser una idea que vam tenir arran d'un poema que em va passar un amic per musicar-lo. Estava molt vinculat a l'associació d'Alzheimer. Vaig pensar a afegir-hi més gent i en comptes d'una cançó, fer tot un disc. I vam treballar amb Andreu Valor, amb Jonathan Pocoví, La Habitación Roja...

Tu has estat un espectador i un protagonista privilegiat perquè has vist l’evolució des de dins de la música els darrers anys, i de la música a València en concret. Com valores aquesta evolució?
Hi ha diverses qüestions que són paradoxals. D’una banda, la tècnica ha permès que la teva música arribi a qualsevol racó del món sense que hi hagi cap companyia de discos que et promocioni. I també ha permès que qualsevol, amb un ordinador, pugui tenir les eines per poder plasmar les seves idees. Tot això ha fet que pràcticament hagi desaparegut la classe mitjana musical, aquella que es podia guanyar la vida amb la seva música. Ara hi ha una elit de professionals de la música i un munt de gent que es guanya la vida d’una altra manera i que, a les estones lliures, es dedica a la música. Amb això, crec personalment i de manera molt subjectiva, que l’estàndard de qualitat general s’ha reduït força. És un tema general i internacional; no és només una qüestió valenciana. Avui dia és molt difícil trobar gent que es dediqui a la música i s’hi guanyi la vida. Malgrat el que dius, als Premis Carles Santos es va veure un bon nivell. Penses que la música a València viu un bon moment, tot i així?
Sí. La música a València és molt important. Hi ha una tradició musical extraordinària si la comparem amb altres llocs. Tenim més auditoris que a Àustria. Hi ha una banda o més a cada localitat i molta gent amb formació musical. I això es tradueix en molts grups, molts cantautors i molta gent amb talent fent música. Els premis Carles Santos són imprescindibles perquè aquesta gent tingui un aparador on mostrar la seva música i algú que prescrigui què s’està fent bé, i que el que no s’està fent tan bé no tingui tant d’espai. Aquesta és la gran dificultat que ara mateix té l’artista: trobar un espai on mostrar la seva música i algú que digui ‘escolta això, que això val la pena’.