Mercè Segura, una artista creativa criada en el pop dels 2000 i l’escola clàssica/contemporània, ha estat la beneficiària del programa d'incubadora musical de les Cases de la Música. Amb aquest reconeixement, la cantant i pianista lleidatana rebrà acompanyament en el desenvolupament de la seva proposta artística i en la recerca de sortides professionals, com la d'una agència de booking, una discogràfica, la producció del disc i del directe o la planificació d'una gira. En parlem amb l'artista.



Què ha suposat per a tu ser escollida com Grup Cases de la Música del 2024?
Em sento molt afortunada. M’ha costat una mica d’assimilar, si soc sincera. Canvia el paradigma de les meves possibilitats i, a nivell professional, aquest és el pas més gran que hauré fet fins ara. És molt impactant que, d’un dia per l’altre, tinguis un suport d'aquesta escala i amb el grau d’humanitat de les Cases de la Música.

Vens de l'escola clàssica, però la teva proposta s'apropa una música més avançada i electrònica.
Sí, vaig començar estudiant piano clàssic al Conservatori de Lleida i sempre he tingut una relació amor/odi amb aquesta disciplina. La producció i l’electrònica, en contrast, permeten una manera molt immediata i un control gegant de la manipulació musical, i aquests avantatges són molt compatibles amb les meves necessitats, perquè soc impacient, obsessiva i amb pensaments dispersos. De totes maneres no he deixat l’acadèmia, el mes de juny tinc la intenció de graduar-me en Composició al Taller de Músics, i sé que sense això no hauria fet la música que estic fent.



Ets una artista a qui li agrada el risc i experimentar?
Cent per cent. Trobo que el risc és la clau per allò genuí. M’interessa molt aquest vessant, perquè sempre costa saber si estàs passant-te d’arriscada o de conservadora. Fer una proposta arriscada i entenedora és complicat, i experimentar pot entendre’s com passar-s’ho bé en el procés creatiu.

I com definiries la teva proposta?
Em baso molt en idees contrastants, en el diàleg d’allò oposat. Tinc l’esperança de mantenir un trosset de pop en les meves cançons si el que proposo és molt alternatiu. Normalment, parteixo d’una idea, que és molt vulnerable i íntima, i l’acabo “teatralitzant” per la inèrcia de la composició. Això fa que la història ja no vagi de mi, com a artista, sinó que pren la seva identitat i la intento reforçar tot el que puc.

I quines són les teves artistes de capçalera? Hi ha algú amb qui t'inspiris alhora de donar forma a les teves cançons?
M’inspiro molt en les persones que tenen una idea clara, sigui la que sigui, i la segueixen fins al final. Quan vaig escriure “Why Emma?” no sabia de ningú que fes una música semblant, però podria haver dit perfectament que em vaig inspirar en la producció i edició vocal de la Britney Spears. Després, hi ha la gent amb determinació i que també té els sons que t’enamoren, com ara la Beyoncé, que ara mateix és la meva artista preferida, o la Rosalia.



També estàs col·laborant amb músics lleidatans com Neptú, finalista del Sona9 2023. Actualment com veus a la nova escena lleidatana?
Amb Neptú he gaudit molt: vaig col·laborar amb ells al Sona9, i saben que em tenen pel que calgui. Actualment, veig que a les Terres de Lleida hi ha molts músics amb molta disciplina i amb molt talent, i sento que lo lleidatà transcendeix a la resta de Catalunya. Cantants barcelonins graven a estudis lleidatans, com el Zamenhof, i hi ha grups com Sexenni tocant a la Mercè, i concursants d’Eufòria de la província lleidatana. Potser aquest intercanvi no ens l’imaginàvem de petits, però l’estem aconseguint.