A mig camí. Vet aquí una expressió que pot voler dir que no s’arriba enlloc, o que s’arriba a tot arreu. En el cas del pianista Xavi Torres (Tarragona, 1991) s’acosta més al segon sentit, perquè quan s’asseu al piano la suma de bagatges multiplica el resultat. A mig camí del jazz i de la clàssica, d’Amsterdam i de Barcelona, de la música arrelada i de l’evasió abstracta, ha anat construint una trajectòria sòlida i singular, una carrera que també té els seus punts d’inflexió. I cal remarcar molt especialment una classe a Holanda amb un gran pianista i gran professor: aquella estoneta que en principi havia de ser una experiència puntual va acabar sent extraordinàriament fructífera, ja que va actuar com a detonant perquè es decidís a complementar la formació jazzística amb el coneixement i l’estudi de la gran literatura clàssica per a teclat, des de Bach fins a avui.

Així s’ha anat formant una personalitat pianística extraordinàriament versàtil, capaç tant de tocar com a finalista a la Thelonious Monk Jazz Piano Competition, a Washington, com d’acompanyar en gires internacionals la cantant kurda Aynur Dogan. Després d’haver deixat obres de pes amb trio, d’haver fet un exercici d’imaginació solitària i haver recreat les sonates de Beethoven amb bateria i clarinet baix, Torres ha triat algunes de les peces que va escriure diàriament durant el confinament i ha muntat dos trios diferents –un amb base a Amsterdam i l’altre a Barcelona– per tal d’interpretar-les. El resultat és l’àlbum Quarantena Songs (Dox Records, 2023), que ha merescut el Premi Enderrock-440 de la Crítica com a millor disc de l’any en la categoria de jazz. Aquell dietari dels dies incerts ha acabat sent un gran disc editat per un segell europeu de referència.



L’origen de 'Quarantena Songs' és en el primer confinament pel covid-19, la primavera del 2020, quan vas decidir escriure una peça musical diària durant trenta dies. Amb quina motivació ho vas fer? Ja tenies la idea de fer-ne un disc?
No, gens. Aquells dies era tot massa incert per fer plans de futur. Quan van començar les restriccions a Europa vaig quedar atrapat a la República Txeca, es van anul·lar tots els concerts, així que vaig fotre el camp com vaig poder i vaig venir a passar el confinament a casa dels pares, a Tarragona. Quan es va veure que la cosa anava per llarg, vaig establir la rutina de fer l’exercici d’escriure una peça cada dia. D’altra banda, és una experiència que ja té tradició en el món de la música. Hermeto Pascoal, per exemple, ho va fer durant tot un any, en el seu Calendario do som. M’ho vaig prendre com una tasca artesanal per mantenir l’energia creativa, sense cap altra pretensió. Ara bé, a diferència d’ell, jo ho vaig practicar durant trenta dies i prou.

Com va ser el procés de creació d’aquestes peces? Seguies sempre el mateix mètode?
Sí, les anotava en un quadern, que encara conservo. Cada dia, de manera artesanal, assegut davant el piano de paret de casa els pares, anava escrivint i tocant... Em va servir molt per entendre com funciona el mecanisme de la composició i això que en diem romànticament la inspiració. Vaig confirmar reflexions que havia llegit en compositors de totes les èpoques: en realitat, en la creació musical hi ha molta feina artesanal, i també un component aleatori o de bona sort. L’obra final és independent de com estàs en un moment determinat. Per exemple, quan feia aquest quadern del confinament potser un dia estava molt poc motivat, o amb mandra, o amb ansietat per les notícies que apareixien, i en canvi m’hi posava i els resultats podien ser fantàstics. O a l’inrevés. Com dic, va ser un procés aleatori.

Com va anar que el dietari acabés sent un projecte de disc?
Quan es va acabar el confinament vaig tocar alguns d’aquests temes amb els amics, tant a Amsterdam com a Barcelona. De les trenta composicions, algunes no estaven gaire ben aconseguides, però altres veia que funcionaven. Vaig anar provant i rodant-les, i es van anar filtrant. Recordo que el juny del 2020, quan encara no estava gaire clar què passaria amb la música en directe, em vaig ajuntar a l’estudi amb el bateria Oriol Vallès. Em va preguntar si tenia alguna peça nova, i jo li vaig contestar que en tenia trenta! En vam enregistrar dues, una és al disc i l’altra no. El repertori va anar evolucionant i definint-se fins a quedar com a l’edició final.

Vas dividir les dotze peces en dues meitats i les vas interpretar amb dos trios diferents. Per què?
Per dos motius. Un és que amb el trio amb què havia fet els primers discos —Vic Moliner al contrabaix i Joan Terol a la bateria— vam parar, i no tenia un trio estable. L’altre és que com que jo era a mig camí entre Catalunya i Holanda vaig decidir formar un trio amb base a Amsterdam —amb Clemens van der Feen (contrabaix) i Jamie Pee (bateria)— i un altre a Barcelona —amb Reinier ‘Negrón’ Elizalde (contrabaix) i Andreu Pitarch—. Em va ser molt fàcil dividir les cançons. En directe, quan vaig per Holanda faig el repertori amb el trio holandès, i viceversa, a Catalunya o a l’Estat espanyol toco amb l’altre trio.

El resultat és música descriptiva d’un moment i d’un ànim concrets?
Una mica, sí. Cada cançó reflecteix l’ambient en què s’ha fet i neix afectada per les circumstàncies. En aquest cas, van ser uns dies d’incertesa total. Ningú no sabia com seria el futur. Però escoltades ara, tenen certa llum. No transmeten tristesa. És més, diria que és una música en què hi ha esperança.


El conjunt no té un to uniforme, sinó que hi ha força contrastos. Peces com “Upside Down” i “Empty Streets” transmeten certa pressa o urgència, i en canvi “Supervuit” o “Perspectiva” sonen molt més assossegades.
Sí, hi ha diferents enfocaments entre unes peces i les altres. N’hi ha que tenen un pols més tens i emocional, i altres tiren més cap a la balada. Però crec que totes tenen aquesta part que deia abans, d’artesania, de peces fetes amb regularitat i ofici, com han fet multitud de músics abans, de Richard Strauss a Wayne Shorter. El que m’atreu de la música, o el que entenc que és el seu gran valor, és que posseeix una energia que et lliga a un lloc però alhora te’n distancia. I en aquest sentit, durant l’època del confinament la música es va fer molt pura. Jo tocava cada dia, i després quan plegava em podia posar a llegir fugues de Bach... No hi havia res més. Van ser uns temps amb una connexió pura; la música va ser una eina per evadir-me i per transcendir.

Tot això que dius es plasma a la portada del disc, amb una cadira de fusta envoltada de plantes.
És una foto d’una amiga, l’artista grega que viu a Holanda Anisa Xhomaqi. Tenia al cap posar-hi plantes que van creixent, com si fossin les cançons, al voltant de la cadira. De fet, a cada portada dels senzills que vaig anar traient ja hi havia una sola planta. I al final, a la portada del disc es poden veure totes juntes.

El disc ha estat editat pel segell holandès Dox Records, una referència del jazz europeu.
Ja hi tenia relació, perquè els havia conegut a l’escena d’Amsterdam, i em van escriure dient que els interessava editar alguna música meva. En aquell moment tenia gravat aquest material i els vaig portar les cançons de la quarantena.
   

AMSTERDAM, CLÀSSICA I JAZZ

Com ha estat d’important Amsterdam en la teva formació i després en la teva carrera?
i vaig anar a fer el màster, després d’haver estudiat el Grau Superior de Piano Jazz a l’Esmuc. I quan vaig conèixer el pianista David Kuyken vaig decidir-me a completar el Grau Superior de Clàssica. Em va fer una classe magistral gratuïta —gràcies a una amiga que estudiava amb ell—, una hora i mitja d’un professor totalment involucrat, que em va ajudar a decidir-me a estudiar seriosament música clàssica. Vaig poder fer els estudis superiors en format reduït, perquè em van convalidar moltes assignatures que ja havia fet a jazz. Molta gent també ha fet el camí invers, primer la clàssica i després el jazz. Però jo, en aquell moment, volia fer una recerca més gran del meu potencial com a pianista. I és clar, si parlem de piano, el repertori clàssic i la literatura per a l’instrument són pràcticament infinites, has d’aconseguir aprendre per força. Fins i tot hi va haver un temps en què se’m van ajuntar els dos camins i vaig arribar a fer alguns concerts de clàssica. Però llavors ja arrencava en el sector professional com a pianista de jazz, i no ho podia fer tot. Això sí, a casa el que toco és sobretot repertori clàssic.

L’encàrrec de L’Auditori per adaptar jazzísticament música de Beethoven —del qual va sortir el disc 'Kind of Beethoven' (Just Listen Records, 2022)— et devia fer una il·lusió especial?
I tant! Al disc hi ha algun tram en què toco l’original... En aquests projectes de crossover sempre hi ha el perill d’acabar sent superficial, copiar els acords, fer algunes variacions i ja està. En el meu cas, vaig intentar realment trencar-m’hi les banyes, treballar amb les textures i veure què era l’essencial de la clàssica. Va ser un viatge.


Per què vas triar el format de piano, clarinet baix i bateria?
Quan vaig triar les sonates de Beethoven per a piano, la primera opció va ser fer-ho sol, però vaig pensar que les possibilitats serien més reduïdes. Per tant, vaig obrir més de joc amb el clarinet baix de Joris Roelofs, un virtuós absolut, i la percussió de Joan Terol, el músic amb qui més he tocat i el jazzista que du incorporat un bagatge de clàssica més gran entre els que conec. En sap molt! El format ens permetia moure’ns entre la cambra i el jazz.

Anteriorment havies gravat tot sol a 'Curiosity' (Just Listen Records, 2019), però especialment en format de trio convencional de jazz a 'Skyline' (Seed Music, 2015), 'Unknown Past' (Berthold Records, 2016) i 'Jamboree Live 11' (La Cupula Music, 2018). És el teu format preferit?
No necessàriament, també he fet molt de sideman amb tota mena de grups. He gravat molt amb trios, però també vull fer altres coses. N’he parlat amb el saxofonista Miguel Zenón i segurament engegarem un quintet de vent i fusta. Tinc moltes ganes d’expandir la formació, i d’explorar més possibilitats pel que fa al contrapunt.

Tornem al fet de moure’s entre Barcelona i Amsterdam. Quines diferències hi ha entre les escenes respectives?
La diferència més clara, i aquest és un tema que he comentat molt amb els col·legues, és que a Amsterdam hi ha un enfocament més internacional, hi ha gent d’arreu del món. I això a Barcelona no es veu tant.

I les condicions per ser músic professional?
Hi ha més ajudes a Holanda, tot i que amb l’actual govern liberal i de dretes s’estan retallant. Allà parteixen d’un nivell molt més alt, de manera que la part social ha tingut molt de pes des de la Segona Guerra Mundial. I això es nota no sols en els ajuts a la cultura, sinó en temes com l’habitatge. També hi ha problemes, per descomptat, però les condicions per professionalitzar-se encara són una mica millors.
   

MÚSIC POLIFACÈTIC

Entre la pila d’artistes amb qui has treballat hi ha jazzistes de tot el món. Però n’hi ha una de sorprenent, la gran cantant kurda Aynur Dogan.
Vaig tocar-hi dos anys. Em van trucar per una substitució, durant la pandèmia, li va agradar com ho feia i m’hi vaig quedar. Vaig fer una gira per Europa i després per Turquia, va ser una experiència extraordinària. Joan Terol també va tocar amb ella, però no tant. Ara m’han dit d’acompanyar-la una altra vegada, però m’és impossible.

És diferent acompanyar una cantant com ella que els jazzistes habituals?
Bastant, sobretot pels quarts de tons i el cant melismàtic. El folk té una tradició que ve d’antic, igual que el jazz. A Holanda també toco de tant en tant amb un grup marroquí, l’Amsterdam Andalusisch Orkest. Fan música principalment andalusina, però també repertori de Fairuz, i col·laboren amb les cantants Nai Barghouti i Nabyla Maan. Em van trucar per fer una gira amb el cantant iranià Homayoun Shajarian al setembre però tampoc vaig poder fer-ho!

I en un registre molt diferent, l’any 2022 vas estrenar el Concert per a piano de Lluís Vidal.
Va ser entranyable. Va ser una proposta de l’Esmuc Jazz Project per celebrar els vint anys de l’Esmuc. A Lluís Vidal el vaig tenir de professor i li tinc molta estima, mantenim el contacte des de llavors. De fet, va ser una de les primeres persones a qui vaig enviar l’àlbum Quarantena Songs. Suposo que va pensar en mi al seu concert per a piano perquè aprecia el meu bagatge entre el jazz i el clàssic, que ell ja ha demostrat de sobres, amb experiències com la de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Aquest concert és molt bo, valdria la pena que s’interpretés amb big band, però és difícil... És una música que no té res a veure amb la de Dogan, perquè hem passat de parlar dels aires orientals a la riquesa harmònica i orquestral de Vidal. Com a pianista sovint em toca fer alguns salts com aquests, estar un dia amb un projecte i l’endemà amb una història radicalment diferent, i ja m’agrada. Recordo que quan tocava amb ella em vaig plantar a Barcelona per poder participar en aquest concert. Quin canvi de xip! Cal dir que Lluís Vidal és un referent màxim. Ara, la manera com tractem els nostres referents podria ser un tema per parlar-ne abastament...