La indústria musical arreu del món, i Catalunya no n’és una excepció, sempre ha estat molt marcada pels homes. Han regnat —i encara ho fan ara— els rànquings radiofònics i els cartells dels festivals. Però malgrat això, incomptables dones —com les pioneres Núria Feliu, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Marina Rossell, Teresa Rebull, Big Mama i Remei Margarit, entre altres— han anat obrint-se camí en aquest entorn, sovint hostil i com a mínim reticent, i any rere any, el nombre de referents femenins es va eixamplant i, elles, van escalant posicions. 

Una d’elles és Julieta, que aquest darrer any va publicar 5AM (Music bus, 2024), el seu tercer àlbum, i avui estrena “Thelma & Louise”, juntament amb Belén Aguilera. Per aquest 8M també s’han unit Lia Sampai i Mireia Vives per cantar “Mans de dona”, la musicació de “Vels de ceba o la dansa secreta” de Maria Mercè Marçal. Però no són les úniques. Noms com Ven’nus, amb l’EP Post Mullet (Halley Records, 2024), Maria Hein amb Tot allò que no sap ningú (Hidden Track Records, 2023), Sílvia Peréz Cruz, Judit Neddermann o Andrea Motis, han demostrat que han arribat per trencar amb l’hegemonia masculina que regnava als rànquings.


Hi ha moltes dones, que a és han volgut incloure un discurs volgudament feminista en la seva obra, com Maria Lamata, que aquesta setmana ha publicat “Body Dysmorphia”, una reivindicació a l’amor propi. Faneka amb “La meva regla”, Clara Peya amb Corsé (Vida Records, 2023), un treball que també és LGTB, Montse Castellà amb Orgànic (U98 Music, 2023) són alguns dels altres noms que han donat veu a diferents problemàtiques a les quals estan sotmeses les dones. Aquest vuit de març Laura Pellicer ha volgut donar veu a totes les que ja no hi són amb “Demasiada mujer”.

Però no només es reivindica la lluita feminista durant el Dia Internacional de la Dona: aquest darrer any, també han alçat la veu Elena Gadel, Mar Pujol, Alba Careta, Karla amb K, Al·lèrgiques al Pol·len, Adelyne, o Neisha i des d’Enderrock, també s’ha volgut donar veu a les dones —consolidades i emergents— del món del jazz.


El feminisme és una lluita interseccional, i hi ha grups o artistes que han volgut donar veu a un sector que, moltes vegades, queda tapat pel feminisme blanc heteronormatiu. Noms com Mushka o Llum, que aquest darrer any han crescut dins la indústria, han parlat obertament del col·lectiu LGTBIQ+, convertint-se en referents per a tothom, però no són les úniques que han advocat pel feminisme interseccional. Roba Estesa, Maio, Meli Perea o Raquel García-Tomás també han fet d’altaveu perquè es puguin escoltar diferents vessants del feminisme dels quals, sovint, no se'n parla.