Dissabte passat vam esperar els Reis d’Orient veient el documental de
Feliu Ventura,
La memòria de la música, un documental senzill sobre la cançó i la repressió al Con Sud que demostra que no cal gaires recursos quan es té alguna cosa interessant a dir. Un dels testimonis més interessants que el cantautor de Xàtiva va recollir va ser el de Miguel, un il·luminador de grups de rock de Buenos Aires a qui van fer desaparèixer per anar pel carrer amb els cabells llargs i un somriure.
El documental sobre la música i la memòria em va fer pensar en
Joaquim Soms, el compositor de sardanes que
va morir el passat 28 de desembre a Pineda de Mar, i que va pagar amb la presó la composició “Catalans a l’Alcàrria”, escrita durant la Guerra Civil al Front de Guadalajara.
També em va fer pensar en
Jorge Cafrune, el cantor que va morir cavalcant aviat farà 35 anys. La família de
Cafrune, d’origen sirià-libanès, havia fet molts diners amb les plantacions de tabac a la província de Jujuy, al nord de l'Argentina, però ell es va dedicar a la música popular amb una actitud indòmita i el cor ple d’allò que en diuen ‘noblesa gautxa’.
Amic dels cavalls, la nit del 31 de gener de 1978, mentre cavalcava prop de Buenos Aires en direcció a Yapeyú per fer un homenatge al general San Martín, el va atropellar una camioneta. Oficialment va ser un accident.
Uns dies abans havia cantat al multitudinari festival de folk de Cosquín la “Zamba de mi esperanza”, prohibida per la Junta Militar que governava i aterroritzava l’Argentina aquells anys. Molta gent creu que cantant aquella zamba davant de tot el país va signar la seva pena de mort.
L’agost passat vaig veure en un teatre de Jujuy el seu germà, el ja veteraníssim
José Cafrune: el mateix barret ample, la mateixa barba llarguíssima, la mateixa manera d’agafar la guitarra, la mateixa noblesa gautxa i la mateixa manera de fer memòria amb cançons. No cal dir que tothom va cantar la "Zamba de mi esperanza".
