Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 29/05/2019

Barcelona tururut

 
Sami, Charly i Messi

Cada any em passa el mateix. Arriba la primavera a Barcelona i el festival més mastodòntic, amb els seus rècords mundials, les seves riuades de gent, el seu megaimpacte econòmic i la seva cobertura mediàtica hiperinflada, em deixa més aviat moix i tristoi. Però sempre hi ha algun fet que em fa recobrar l’esperança en la meva ciutat.
 
Enguany ha estat Remena, nen! (Satélite K, 2019), el disc on Arrels de Gràcia canta per rumba els entranyables cuplets en català que van animar la ciutat als anys vint i que Guillermina Motta, cinquanta anys després i amb la complicitat del mestre Francesc Burrull, va tornar a posar en circulació amb un disc extraordinari: Remena nena (Edigsa, 1970).
 
He de reconèixer que em va disgustar sentir la veu de l'ànima dels Arrels, Jonatan Ximenis, cantant en un anunci d’Airbnb. I per això m’ha agradat tant sentir-lo ara cantant “La moñito”, “El vestir d'en Pasqual”, “La fornera de la ronda”, “La xava de Sants”, “Les caramelles”... De cançons més genuïnament barcelonines que aquestes, no n’hi ha. Són músiques urbanes, com es diu ara, i s'hi recrea un món entranyable de caliquenyos, pinxos espavilats i minyones amb pretensions artístiques. I una ciutat, en fi, que atreia les classes populars i no les expulsava. Alegria obrera i locals amb sabor per on alternava Josep Samitier, capaç d'ingressar al Barça a canvi d’un rellotge d'esfera lluminosa. Ara s’ho van menjant tot les franquícies i el Camp Nou és, abans de res, atracció turística i font d’ingressos. Són temps diferents.
 
Fa unes setmanes, en Jordi Roura em va deixar un llibre: Historia del cuplé, d'Ángel Zuñiga, publicat a Barcelona el 1954. Es tracta d’un voluminós volum molt erudit per on desfilen moltes dades relatives a la cançó urbana del segle XX, i estrelles universals com Raquel Meller i Josephine Baker. Al llibre en qüestió, poc o cap rastre del cuplet en català... però, oh sorpresa, amagat entre les seves pàgines m'hi vaig trobar una revisteta, sense datar però que deu ser dels anys vint, amb la gran cantant Pilar Alonso a la portada. La publicació es diu La novel·la teatral catalana i s’hi reprodueixen les lletres de “Les caramelles”, “Els tres tombs”, “La rambla”, “L’escolà”, “La sarauista”, “A la portaferrissa” (Primer premi del Concurs de cuplets en català que va convocar el setmanari El Día Gráfico, el 1920)...
 
La introducció d'aquesta vella revista, sense signar, diu: “Fa alguns anys que les nostres cupletistes canten cuplets catalans, però en fa ben pocs que aqueixes cançons frèvoles interessen al públic. Per què és això? Nosaltres creiem explicar-nos-ho. Els autors dels primers cuplets catalans que es cantaren van sofrir l’error de desenrotllar invariablement els seus assumptes en un ambient rural, donant al gènere una monotonia que feia minvar l’interès de les produccions. Sense que això vulgui dir que s’ha de desterrar del cuplet la visió de les nostres muntanyes, planes, masies, costes, etc., creiem que en la majoria de les vegades els autors deuen reflectir indrets i costums ciutadans, i amb preferència barcelonins, per a fer vibrar amb més intensitat el cor de les multituds. Els fets ens donen la raó: no han començat els èxits sorollosos, en el difícil art d’escriure cuplets, fins quan s’han llançat cançons d’ambient genuïnament barceloní...”.

 
No sé quin èxit espera el disc Remena, nen!, però sí que sé que aquest àlbum ideat per l'escriptor Julià Guillamón reprodueix un ambient barceloní, fràgil i frívol, on molts ens reconeixem. M’encanta com Jonatan i Laura Santos s’estripen les veus al tango “La perduda”. M'entusiasma que en Francesc Burrull hagi col·laborat amb Jack Chakataga Tarradellas fent els arranjaments. Això té sabor, això sí que és indi(gena)! No cal ser nostàlgic per veure com el preu de convertir-se en una ciutat-marca global es anar diluint-se i perdent caràcter.
 
Totes les cançons de Remena, nen! són les mateixes que les de Remena nena, menys la darrera: "La barcelonista", que Rossend Llurba i Manuel Tell van escriure a major glòria del Barça de Samitier, Alcántara, Plako i Vicenç Piera ‘la Bruixa' (nascut i enterrat al barri de les Corts). A principi dels setanta, Guillermina Motta va recuperar aquesta cançó en un senzill, incorporant a la lletra els jugadors de l’època: Filosia, Costas, Rexach (nascut a Pedralbes). I ara els Arrels hi han afegit Messi, Piqué, Busquets... fins i tot Coutinho. Potser el que caldria cantar-los ara a aquests futbolistes –i de passada a uns quants creueristes– és "La cançó del tururut". Però els perdonem, perquè alguns som del Barça com qui és del Sant Andreu, de l’Europa o del Júpiter. Si l’equip del nostre barri és el millor equip del món, no és culpa nostra.
 
[Per cert, Rossend Llurba, lletrista de "La barcelonista”, ho va ser també del primer cuplet en català, “La font del xirineu”, l'any 1917. La va arribar a cantar Raquel Meller].

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]