Dissabte passat, a l'església de Santa Maria de Gràcia, vam assistir a un concert especial i espacial. Especial perquè no és gaire habitual sentir una formació de gralla i orgue seguida d'una altra de bombarda i orgue. I espacial perquè, en la millor tradició bachiana, aquestes músiques ens van fer volar la imaginació i ens van propulsar l'esperit fins molt més amunt de la termosfera. Va ser un concert d'aquells que enriqueixen les nostres arrels i, per això, donen sentit a un festival com el Tradicionàrius.

Gralla i orgue lliguen la mar de bé, tal com van demostrar Jordi Mestres i Jonatan Carbó a la primera part del programa. L'orgue té unes possibilitats sonores encara més gegantines que el seu tamany. Ben tocat, pot sonar variadíssim com cap altre instrument, subtil com les gotes que cauen en un llac de fades o tempestuós com cent mamuts embogits. L'orgue barroc –el de Santa Maria de Gràcia es defineix com a neobarroc i va ser construït per l'holandès Gerard A.C. de Graaf el 1973– ens recorda que ja hi va haver sons psicodèlics molt abans que s'inventés l'LSD... I al seu costat, la gralla, instrument de carrer que entra al temple amb tot el seu cabal de so genuí i autòcton, circulant entre les parets i l'ample sostre, va tenir un efecte terriblement suggerent, ja fos interpretant el cèlebre Gabriel's Oboe d'Ennio Morricone, tema del film La missió que és l'apoteosi de la melodia, o la variada Cornucòpia, obra encarregada a Àlex Cassanyes que va creixent en moviments a mesura que aquesta proposta va rodant i que explora les grans possibilitats d'aquesta combinació sonora.

Després de gralla i orgue, el programa va seguir amb la combinació de l'orgue amb un altre oboè popular, la bombarda bretona, tocats respectivament per Fabien Robbe i Thomas Lotout. Van sonar peces de tradició bretona, danses gavotes i una gran balada, "Le départ", composta per l'organista. Va ser impactant comprovar l'expressivitat i la força que Lotout és capaç d'extreure de la bombarda, instrument que, per la manera en què les galtes de l'intèrpret s'anaven enrogint, sembla que requereix força bufera. I al final, un experiment: "Les torres", interpretada conjuntament per orgue, gralla i bombarda. En parlar d'aquest concert sí que podem recórrer sense dubtes a aquella expressió tan rebregada: va ser "tota una experiència", de veritat. Va ser una actuació en un escenari, insòlit al Tradicionàrius, per mirar endarrere (un dels objectius de la proposta era reconèixer el patrimoni organístic de la Vila de Gràcia) però sobretot per mirar endavant.

Aquí el bis final:

FEU EL VOSTRE COMENTARI