A “La bella filosa”,
Carles Belda i
Sanjosex li han fet un vestit
musette d’aires llachians. És l’arrencada del disc
Càntut (Bankrobber, 2016), i també del corresponent concert. Després d’estrenar-se a la Fira Mediterrània de Manresa, dijous passat va presentar-se al CAT de Gràcia en el marc del festival Connexions i el Circuit Folc.
“El pomeró” és una cançó d’escola d’esperit cívic i ecològic. La música és de la pegagoga sabadellenca
Narcisa Freixas i Cruells, i es nota. La lletra s’aparta del sang i fetge i la força bruta que campa en general per les cançons populars i els nens hi fan bondat!
La tavernària “Per l’aliment del bon vi” té un joc acumulatiu a la lletra i un joc de veus molt interessant entre el cant greu de
Belda i el més agut de
Sanjosex, i després s’endinsa en camins selvàtics de sàmplers, curtcircuits folk i distorsions que recorden una versió d'aquella masurca, “Niña hechicera”, que a Xile cantava
Violeta Parra i a Granollers una simpatiquíssima iaia amb la qual el grup de
La Boina va fer una operació fa anys molt semblant a aquesta del
Càntut. La iaia també cantava el xotis "Nena no em trepitgis", que el grup envoltava amb textures electròniques i bits.
Les danses del velatori, “El nen d’Hiroshima” d’
Hikmet i
Seeger cantat pel
Grup de Folk i
Xavier Baró, “El rei dels verns” de
Goethe cantat per
Roger Mas. Les cançons de nens que moren són les cançons més tristes del món. Ara gràcies a
Càntut en tenim una altra, “La dida”, que
Sanjosex va escoltar i gravar a la seva àvia,
Conxita Lloveras. Segons
recull el web de Càntut, ella l’havia après del seu pare,
Hermes Lloveras. Al disc i a l’escenari, el romanç té un acompanyament instrumental desolat que s’adiu amb la lletra.
Crec que amb aquestes cançons passa una cosa. Si es miren amb les ulleres habituals de l’exotisme interior, com aquell qui remena les golfes de la casa del poble una estona abans de tornar a la vida ‘normal’ i ‘moderna’, aleshores són només testimonis d’un temps passat, pur i llunyà, que fan més o menys gràcia. Ara, si aquestes cançons les assumim com a pròpies i actuals, aleshores són poderoses.
Pete Seeger ho deia en anglès:
The Power of Song.