Als actuals governants de la cosa pública els interessa millorar l'ensenyament públic? O més aviat al contrari?
El 4 d’octubre, els directors de les escoles superiors artístiques de Catalunya de titularitat pública (Conservatori Superior de Dansa, ESMUC, Escola Superior de Disseny i d’Arts, Institut del Teatre, Escola Superior d’Art Dramàtic, Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals i Escola Superior d’Art Dramàtic) van signar el manifest “Ensenyaments Artístics Superiors: no a l’estafa”, amb dues idees centrals:
1. El projecte de “Ley Orgánica de Mejora de la Calidad de la Educación”, que suprimeix el Batxillerat d’Arts escèniques, suposa ‘condemnar la ciutadania a un endèmic analfabetisme artístic’.
2. El Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del govern espanyol, en el que és o bé un nyap majúscul o bé una estafa malintencionada, no incorpora la declaració dels títols que cursen aquests centres com a estudis “de tercer cicle o de grau” en el marc de la Llei Orgànica d’Educació, tal com va sentenciar el Tribunal Suprem.
En la mateixa línia crítica que aquest manifest, Josep Fontana comentava dissabte passat a l’article
“Les regles del joc”, a propòsit del citat projecte de llei, com els nous plans educatius del ministeri desterren la història contemporània dels instituts. El millor dels nostres historiadors arribava a una conclusió terrible (“a un govern retrògrad com l'actual li resulta desitjable que es formi una nova generació de ciutadans que ho ignorin tot sobre la història del nostre temps”) i qualificava el ministre Wert com “el gestor més retrògrad que ha tingut mai l'educació espanyola des que Calomarde va establir l'obligació que els mestres d'escola presentessin un certificat de netedat de sang (tal com anem, tot arribarà)”.
Conclusió: al pas que anem, aviat tornarem a la situació d’anys o segles enrere. Qui vulgui aprendre, haurà de buscar-se la vida en cases particulars, bars, parcs i boscos, molls del port… qualsevol altre lloc que no sigui l’escola.