Jacques Brel
La setmana passada l'EDR va proposar
una llista amb catorze cançons contra l'amor romàntic, “una
playlist alternativa al dia de Sant Valentí imposat”. Pel catorze de febrer, els informatius de Televisó de Catalunya van elaborar una llarga peça sobre els estigmes i prejudicis que amaguen moltes cançons, amb lletres que sembla que fomentin la dependència emocional o les relacions tòxiques. En fi, això és així, però això no és tot. Com que cadascú és fill de sa mare i jo ja soc més dels temps sòlids de les cireres més que no pas d'aquests dies líquids de les pantalles, el cor em demana que parli de deu cançons d'amor romàntic i un himne desesperat.
L'amor romàntic i les cançons són construccions culturals, sí, com gairebé tot el que fa llevar-nos cada dia. No és casual que l'amor romàntic i el format de cançó, tal com el coneixem avui, enfonsin les seves arrels en un mateix origen, el dels trobadors medievals –i aquí, seguint Denis de Rougemont, podríem enfilar-nos pels camins misteriosos dels càtars i la desgraciada Occitània...–. L'amor romàntic no necessàriament ha de dur implícites dependència, angoixa i toxicitat. També pot comportar sacrifici, constància, emoció, aventura.
La primera cançó d'aquesta llista alternativa a l'alternativa, com no podia ser d'altra manera, és de Jacques Brel, però no és la icònica “Ne me quitte pas”, amb les seves tones de patetisme, sinó la “Chanson des vieux amants”, extraordinari retrat de com dos enamorats mantenen viva la flama a pesar dels desgast dels anys. La segona és “Eight Days a Week”, on els Beatles piquen de mans i ens canten que no tenen res més que amor vuit dies a la setmana i que no els cal res més (per cert, els quatre de Liverpool tenen una cançó realment tòxica i desastrosa: “Run for your Life”). La tercera és “Un vestido y un amor”, que Fito Páez va cantar fa unes setmanes a Barcelona i que brilla amb un vers que sembla escrit per Petrarca: "No sé si eras un ángel o un rubí". La quarta és l'“Amor particular” de Lluís Llach (“T'estimo, i et soc gelós i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa; t'estimo, i em sé feliç quan veig la teva força, que empeny i que es revolta...”.). La cinquena és “Com un puny”, on Raimon canta en decasíl·labs el seu gran amor a Annalisa invocant Ausiàs March. La sisena és "Resplendeix la flor inversa", de Xavier Baró, que està traduïda del trobador occità Raimbaut d'Aurenga i tanca amb una intensitat enlluernadora el seu gran disc sobre l'amor, la lluna i les fades: I una fada ho trasmuda. El setè és “Gracias a la vida”, que Violeta Parra va escriure poc abans de suïcidar-se per agrair a la vida, equipada amb el seu txarango, tot el que aquesta li havia donat, i per damunt de tot, és clar, el seu estimat. El vuitè és “Els amants”, poema antiromàntic –que no deixa de ser una manera de ser romàntic– de Vicent Andrés Estellés, cantat per Ovidi Montllor: 'Ignorem el Petrarca, ignorem tantes coses... no hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs'. La novena és “Sota un cirerer florit”, bolero de Joan Manuel Serrat: 'Però el temps d'estimar és tan fràgil, quan menys te n'adones es trenca...'. I el desè, “Sangre de bolero”, crema en la veu de l'enyorat Moncho: “Se hizo fuego en mi garganta, fui la hoguera del amor, en mi pecho se hizo eterno...”.
Diria que aquestes deu cançons són deu perles romàntiques que formen part de les milers que s'han anat acumulant en la nostra tradició. I l'himne desesperat? Doncs és, ja ho haureu endevinat, l'“Hymne à l'amour” de la desbordant i desmesurada Édith Piaf:
Si un jour la vie t'arrache à moi
Si tu meurs que tu sois loin de moi
Peu m'importe si tu m'aimes
Car moi je mourrais aussi
Nous aurons pour nous l'éternité
Dans le bleu de toute l'immensité
Dans le ciel plus de problèmes
Mon amour crois-tu qu'on s'aime