Shane MacGowan, al centre, envoltat dels Pogues
Aquesta nit, arreu del món, milions de persones alçarem una gerra de Guinness a la memòria de
Shane MacGowan. Un poeta de veritat. Nascut un 25 de desembre lluny de la terra dels pares, com Jesús, i mort aquest 30 de novembre. Ens va ensenyar més intensament que ningú que la bellesa és imperfecta per definició. Que la bona literatura és salvatge. Que el folk i el punk tenen moltíssimes coses en comú. Que els himnes es comparteixen i es respecten i es defensen. Que el feixisme avança si no se'l combat. Que tot és política. Que ni tan sols has d'haver nascut a Irlanda per sentir-te irlandès fins al moll de l'òs.
És impossible no estimar el seu orgull de classe. La seva manera de cantar, tan antiacadèmica com entusiasta (cantava com només saben cantar els nens petits). La seva aversió a les formalitats. Les seves orelles de Dumbo i les seves dents corcades. El seu fons de timidesa i d'heroi romàntic (el 2018 va casar-se amb Victoria Mary Clarke, 35 anys després d'haver-la conegut). La seva manera d'abraçar amb tota l'ànima les ensenyances de
Ronnie Drew i els
Dubliners. I era impossible no patir per la seva fragilitat: les tendències autodestructives amenacen sovint els grans artistes, i ell era dels més grans. Eternament inadaptat, rebel amb causa, borratxo i visionari.