Woody Guthrie va ser moltes coses, però per damunt de tot va ser un
okie dels anys trenta, un dels milers de treballadors –diuen que van ser un milió– que van haver de deixar Oklahoma i altres estats del centre dels Estats Units, fugint de la gran tempesta de sorra i de la crisi econòmica, per buscar-se la vida a llocs com Califòrnia.
Guthrie no va deixar mai de ser un
okie, ni tan sols quan va entrar en contacte amb la intel·lectualitat novaiorquesa. Sense l’experiència d’haver-se de colar als trens de mercaderies i sense el tràngol d'haver de defensar la seva guitarra a cops de puny no hauria fet la música que va fer. Avui tots som refugiats de la tempesta i aviat ens haurem de colar al cine o als concerts, si és que se’n segueixen fent més enllà dels tinglados per als rics. Amb la destralada de l'IVA sembla difícil que un ciutadà mitjà pugui consumir cultura. Per cert, interessa als nostres governants que un ciutadà mitjà pugui consumir cultura? O s'estimem més que siguem burros?
Si veure
Bob Dylan dissabte passat valia entre 100 i 260 euros, quan valdrà el proper cop que vingui? Tornarà a venir
Bob Dylan per aquí? Potser valdrà més que sortim a passejar per les cantonades, a veure si ens trobem amb
Woody Guthrie en alguna cruïlla tocant per als pobres.
És clar que tampoc no val la pena posar-se apocalíptic. Hi ha bones notícies com
aquesta. A la seva manera, Josep Fontana és un
Woody Guthrie. I a la nostra manera, tots els treballadors honestos, els que no robem, som
okies.
Foto: L’emigrant Florence Thompson amb tres dels seus fills a Califòrnia, el 1936 (Dorothea Lange)