Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 21/08/2014

No abandonis el Paquito

Em pensava que el Gamper era cosa de turistes i que l’afició autòctona l’havia abandonat com tantes parcel·les en què el Barça ha anat cedint a la globalització. Però es veu que no. Per Oriol Fuster i Roger Palà m’he trobat amb un merder a twitter arran de la interpretació del pasdoble “Paquito el Chocolatero” per part de la penya barcelonista Vicenç Piera de la Ràpita, al Camp Nou dilluns passat.

Els guardians de les essències catalanes –aquells que es pensen que tenim més a veure amb els trobadors occitans que amb els valencians d'avui– han lamentat que l’Espanya Cañí hagi profanat el temple. Per la seva banda, als espanyols més rancis i cavernosos els ha faltat temps per presumir d’haver clavat “una pica en Flandes”. Els esquemes mentals fàcils i els estereotips s’han reproduït pel que sembla fins i tot als mitjans de comunicació 'seriosos'. "Paquito el Chocolatero indigna l'afició blaugrana", va titular Nació Digital. I al mig del foc creuat els més assenyats de tots, els culés de Sant Carles de la Ràpita, animant el seu equip amb la seva música.

La música té una càrrega emocional incomparable i és fàcilment assumible i manipulable com a emblema simbòlic de tota mena d’ideologies i moviments. Sembla que en els darrers anys, a través sobretot de campanyes publicitàries a la televisió, s’ha accentuat la identificació entre “Paquito el Chocolatero” i el sentiment d’espanyolitat. I el que va passar al Camp Nou és símptoma que la societat catalana, no tan culta com ens pensem, ha renunciat a sentir com a pròpia aquesta composició del músic de Cocentaina Gustau Pascual.

Si això passa, no s’acabarà el món. Però serà una llàstima i haurem fet un pas enrere. Si oblidem alguns crims estètics i pseudoversions que s’han fet els darrers anys, el Paquito és un pasdoble espectacular. Per mi, “Paquito el Chocolatero” sempre ha estat lligat a la festa, als moros i cristians, em fa pensar en Els Pavesos... i tot i ser originalment instrumental, trobo que hi ressonen les veus a gola oberta i els melismes dels cantadors valencians. I l'alegria de viure. La podria haver signat perfectament Nino Rota.

Hi ha encara una dinàmica preocupant que aquesta lamentable polèmica ha posat de relleu: molts veuen el pasdoble com una música espanyola, taurina, cutre i invasora. Més o menys, com aquells que als seixanta creien que la rumba era una tàctica franquista per diluir la cultura catalana. Doncs no. És una evidència però pel que sembla s’ha de remarcar: el pasdoble és una música de ball ben arrelada al País Valencià i també a Catalunya. Al llarg del segle passat la van tocar en places i pobles acordionistes, violinistes, grallers... Jo no penso renunciar al seu encantador xin-pum ni molt menys a la música de banda.
 
Ara estic pensant d'anar l’any que ve al Gamper, després de molt de temps, perquè ja he vist que no és cosa de turistes. Al costat de la penya Vicenç Piera de la Ràpita, amb els músics i ballant el pasdoble.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]