Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 31/03/2015

Chango Spasiuk

 
La manxa de l’acordió es dilata mandrosament. Després es contrau com un animal de la selva mentre la mà dreta executa frases a tota velocitat i la mà esquerra desplega greus penetrants. Però les paraules no serveixen. És molt difícil descriure la màgia sonora que Chango Spasiuk sap crear a l’escenari i les vibracions físiques que sap provocar en la platea. És el que fan els bons i mai prou ben valorats músics de folk: toquen i sembla que inhalis el fum de la terra.
 
Spasiuk ve del nord-est argentí, terra vermella i humida de chamamé, de mate i olors intenses, de guaranís i d’immigrants polonesos, italians, alemanys o ucraïnesos com els seus avis. Enmig de la seva darrera gira europea l’acordionista va protagonitzar, dissabte passat al CAT de Gràcia, el seu primer concert a Barcelona (deu anys enrere havia actuat a l’històric festival FIMPT de Vilanova i la Geltrú). Qui va anar al CAT recordarà aquest concert.

Sembla que Spasiuk i els seus músics arribaven cansats després de setmanes de viatges i uns quants concerts seguits per Polònia, Bèlgica, França... Però s’entreguen en cos i ànima i són un conjunt excepcional, quatre músics que es relacionen com els braços i les cames d’un mateix cos. Marcos Villabla és fi com a guitarrista i explosiu amb les percussions; Diego Arolfo acompanya amb la guitarra i canta amb veu suau; Pablo Farhat concentra en el violí tècnica de conservatori i guspires populars, i Chango Spasiuk els dirigeix i esperona amb un acordió que més que sonar, batega a ritme de polca i chamamé.
 
La seva música, rítmica i lírica, melancòlica i alegre alhora, s’explica per si sola, així que Spasiuk no va parlar gaire a l’escenari ni va presentar les peces, principalment pròpies però també del patriarca del chamamé Tránsito Cocomarola (la saltiroia “Kilometro 11”) i del revolucionari del tango Piazzolla (la universal “Libertango”). L’acordionista sí que va prendre la paraula cap al final, per dir que la bona música no és un entreteniment. Que la bona música és una altra cosa: un espai de reflexió col·lectiva, un refugi on ens sentim salvats durant una estona. I ho va rematar citant Atahualpa Yupanqui: “La música és la torxa que tenen els pobles per avançar en l’obscuritat”.

Navega per les etiquetes

chamaméSpasiukChango

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]