Toumani Diabaté Foto: Arxiu World Circuit

El dissabte 13 de juliol érem a l'escenari gran del FIMPT, al port de Vilanova i la Geltrú, escoltant com el korista Momi Maiga lligava els romanços de l'Àfrica Occidental amb el compàs de les buleries flamenques. I era inevitable evocar la visita al mateix festival, 18 anys abans, d'un altre korista, segurament el més conegut de tots: el malià Toumani Diabaté. Doncs bé, menys d'una setmana després, el divendres 19 de juliol, vam conèixer la mort prematura a Bamako d'en Toumani. Va ser un dels grans músics del continent africà de les darreres dècades. Pur carisma. Un d'aquells músics superdotats que, en les nits inspirades, feia parlar el seu instrument fins a límits sublims.

Toumani Diabaté va ser el gran divulgador de la kora. Va començar a caminar en el pla internacional amb Kaira (Chrysalis, 1988) i va donar-se a conèixer aquell mateix any amb una aventura on ja connectava el seu instrument i la seva tradició amb el flamenc. A Songhai (Nuevos Medios, 1988), va reunir-se amb els nous flamencs de Ketama i amb Danny Thompson, baixista històric del folk anglès. Una trobada musical fortuïta a Londres va ser l'espurna que va encendre un projecte que va quallar amb una naturalitat extraordinària gràcies al suport i la intuïció de Mario Pacheco. L'aposta es va redoblar amb un segon lliurament, Songhai Vol. 2 (Nuevos Medios, 1994), on ja no hi havia Thompson, però sí que s'hi afegia el guitarrista José Soto 'Sorderita', a més del so del balafó i els cors africans.

Amb el disc Djelika (Chrysalis, 1995) va concentrar-se en instruments pròxims a la seva tradició i va demostrar els límits estratosfèrics a què podia arribar el seu virtuosisme i la seva musicalitat, fent equip amb Bassekou Kouyaté (ngoni) i el desaparegut Kélétigui Diabaté (balafó), un altre músic malià il·lustre que havia format part de Les Ambassadeurs de Salif Keita.

Amb Kulanjan (Chrysalis, 1999) va protagonitzar una altra de les col·laboracions intrèpides amb què aniria amanint tota la seva carrera. Aquest cop la trobada era amb Taj Mahal, el gran bluesman i musicòleg de Nova York. Taj Mahal buscava en les escales pentatòniques de l'Àfrica Occidental les fonts primigènies del blues. I Toumani Diabaté tenia un geni especial per als diàlegs transestilístics. Al seu disc conjunt hi ha joies com "Fanta", amb ressons africans mentre un piano atrotinat seguia el ritme sincopat de Nova Orleans, o el final de festa, el ja clàssic "Mississippi-Mali Blues".

El seu projecte més ambiciós, festiu i explosiu serà per sempre més Boulevard de l'Indépendance (2006), un disc on la seva kora es trobava amb una nombrosa banda d'instruments, tradicionals i moderns, integrada per músics excel·lents, provinents de diversos països africans, amb base a Bamako i batejada com a Symmetric Orchestra. Es tractava d'una formació amb la qual ja havia tocat durant anys, però amb la qual encara no havia gravat res. I el disc que van fer, a banda d'una música inigualable, deixava anar un missatge poderós: al Mali no només hi havia guerres, sinó també músics i cultura d'altíssima volada. Amb aquest projecte va rodar per mig món. A casa nostra, es va presentar al citat FIMPT de Vilanova i la Geltrú i també a la sala Bikini de Barcelona, dins del Festival de Guitarra de Barcelona.

En un registre molt més íntim, gairebé cambrístic, The Mandé Variations (World Circuit, 2008), el mostrava entotsolat, abocat als abismes interiors de la kora. Aficionat a les col·laboracions i els grups com era, aquest era el primer treball que enregistrava tot sol des del llunyà Kaira (1988). I amb aquest disc va presentar-se el 16 d'octubre de 2009 a L'Auditori de Barcelona per protagonitzar el concert de cloenda del desaparegut Festival de Músiques del Món. La kora sola de The Mandé Variations va protagonitzar la primera part del concert. A la segona va convidar tota una banda d'instruments tradicionals i moderns per tocar amb ell.

Amb una altra institució majúscula de la música popular maliana, el guitarrista Ali Farka Touré, va publicar dos àlbums: l'intensíssim In the Heart of the Moon (World Circuit, 2005), on tots dos artistes trenen les cordes dels seus instruments i també canten amb una complicitat corprenedora, i el més testimonial i espontani Ali & Toumani (World Circuit, 2010), confeccionat amb gravacions i sessions inèdites i publicat com homenatge pòstum, ja que Ali Farka Touré va morir el 2006.

Hereu i continuador d'una llarga nissaga de griots (els romancers lligats a la tradició oral de l'antic imperi mandinga), Toumani Diabaté va transmetre el gust per la kora al seu fill,Sidiki Diabaté. Junts van gravar el disc Toumani & Sidiki (World Circuit, 2014), i junts van actuar en un concert memorable al Teatre Conservartori de Manresa, en el marc de la Fira Mediterrània. Va ser l'11 d'octubre de 2014. Ells gairebé no van parlar. Les kores ja ho feien per ells.

Toumani Diabaté i el seu fill Sidiki a la Fira Mediterrània de 2014 Foto: Josep Tomàs / Fira Mediterrània de Manresa

Navega per les etiquetes

Toumani Diabaté

FEU EL VOSTRE COMENTARI