Entre 1971 i 1973, Televisió Espanyola va emetre els cent capítols de la sèrie Rito y geografía del cante. Eren programes de mitja hora, exemplars en molts sentits. Donaven veu als artistes flamencs i els mostraven en el seu entorn, sense gaires folklorismes ni glamur sobreactuat. Els joves Morente, Camarón, Menese, Paco de Lucía... ens van explicar en aquella sèrie d’on venien i on anaven.

El 2003, el canal públic estatunidenc PBS va produir la sèrie documental The Blues, distribuïda en set llargs capítols que parlen del blues nord-americà des de les seves arrels històriques i l'ascendència africana fins al seu salt com a música global. Amb Martin Scorsese com a coordinador, cada episodi es va encarregar a un director de renom: Wim Wenders, Richard Pearce, Charles Burnett, Marc Levin, Mike Figgis, Clint Eastwood i el mateix Scorsese. 

El 2013, al Canal Encuentro, depenent del Ministeri d’Educació de la República Argentina, es va emetre una sèrie anomenada El origen de las especies, destinada a donar a conèixer tota la diversitat de la música popular argentina. En vuit capítols de menys de mitja hora, Juan Quintero comenta amb claredat expositiva l’origen, el context, el paisatge, l’evolució i els trets característics de vuit patrons musicals del país sudamericà: canto con caja, milonga surera, carnavalito, cueca, zamba, tonada cuyana, chacarera i chamamé. I s’entrevisten musicòlegs i músics no sempre professionals, però sempre autoritzats.

Algú sap si la televisió pública catalana ha emès alguna vegada alguna sèrie que tracti amb esperit divulgatiu i pedagògic el patrimoni musical, donant veu als seus protagonistes? La cobla, la rumba catalana, els flabiols, els acordionistes, els grallers, les corrandes i la jota, les cançons de pandero, el garrotín, el sac de gemecs i la doble corda, els romanços i els cants de feina... A mi no em consta. Un espai així no entraria en el concepte d’estructura d’estat? Seria eficaç i baratet, però més aviat sembla que anem enrere, perquè Rodasons, Nydia i La Sonora han deixat buit un espai que ningú no ocupa.

Dimarts passat es va estrenar a TV3 en horari de màxima audiència el gran documental Les músiques d’Obama, una meravellosa producció pròpia gràcies a la qual vam viure les inclinacions musicals d'un president culte dels Estats Units a qui ja estem enyorant, i sobretot vam palpar la seva mestria oratòria, pràcticament com si l'estiguéssim tocant. Va quedar ben clar que Obama s'estima el blues, el gòspel i el jazz. Tot un luxe. Dissabte passat a la nit, més discretament, es va emetre al canal 33 el documental Jaume Arnella, el joglar: entranyable fruit de la il·lusió de persones particulars, dirigit per Agustí Corominas i finançat gràcies a la col·laboració de micromecenes. Aquí hi ha un cert desequilibri... només m’ho sembla a mi? Ens estimem realment la nostra música?

FEU EL VOSTRE COMENTARI