M’he llegit d’un glop el llibre Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Empúries). En part pel seu protagonista, Sisa, artista de personalitat excèntrica i entranyable. Però principalment pel seu autor, Donat Putx, periodista de cap a peus que va ser el meu cap a la difunta revista Folc i amb el qual compartim admiració per moltes estrelles: Atahualpa Yupanqui, Jacques Brel, els Grateful Dead, Roberto Carlos... El cas és que d’en Donat he après moltíssim. Recordo que, en època de Folc, quan havia de concentrar-se i escriure ràpid fumava i bastonejava el teclat de l’ordinador com qui pica pedra. Era quan encara es podia fumar a les oficines.
No sé si els periodistes escassegen més cada dia que passa. El que sí que està clar és que cada cop costa més trobar espais per exercir un periodisme crític i rigorós. Ja podem parlar de música o de política: el màrqueting i els plans promocionals estan guanyant la batalla. Però no ens desanimem. Com diria l’erudit i savi Ramón Andrés, queden focus de resistència. Un de ben divertit és aquest llibre on Sisa exposa el pensament galàctic i recorda a la seva manera els episodis que han format la seva vida, agradables i desagradables. És un llibre altament subjectiu i honest. Donat Putx, contrapunt discret i eficaç a la veu del protagonista, condueix la conversa com fan els bons periodistes i els bons notaris, aixecant acta d’una vida que passa pel Poble Sec, els Shadows, el Grup de Folk i els germans Batiste, Bob Dylan, Zeleste, la barcelonitat, la catalanitat, els heterònims, el Madrid dels darrers vuitanta i primers noranta, la llibertat, l’individualisme... i arriba passant per la infància fins avui mateix.