Alosa a Montjuïc Foto: Juan Miguel Morales

Hi ha una alosa dalt la branca que observa la rosa de foc. Alosa són Giulietta Vidal i Irene Romo. La rosa de foc és de fa més de cent anys la ciutat indòmita de Barcelona, però hores d’ara em temo que ja és més rosa de foc per aquests estius expansius i infernals, per tot aquest embogit mar d’asfalt i de totxos rescalfat amb creuers, fons voltors, brunch i aires condicionats, que no pas per les barricades i les fogueres amb què obrers, estudiants i veïns han festejat i reclamat i guanyat drets.

Però alguna cosa queda. Si el folk explica les coses que passen, ara toca parlar de la calor i del que ens costa als barcelonins aferrar-nos a la nostra ciutat. És abusiva tanta calor. L’altre dia va morir una treballadora dels serveis municipals de neteja. I la vida segueix, els ocells continuen cantant tots alhora cada matí a trenc d’alba, i si tanques els ulls i escoltes una rumba o sents aquesta xafogor tan especial a la pell pots continuar pensant que estàs a la millor ciutat del món. Aquest em sembla que és el tema de la rumba “Nenes de ciutat”. O potser no… M’agrada pensar que l'esperit de la rosa de foc circula latent per Barcelona, com els cultes pagans per Nàpols o el català per Alacant, i tard o d'hora revifarà com tantes altres vegades. Mentrestant, les Alosa han gravat una rumba que és tot orgull barceloní, amb participació dels Habla de Mí en Presente. El clip l'han rodat a Miramar. I ben a prop, a les quatre ales vermelles d'Alexander Calder que donen la benvinguda a la Fundació Miró com una rosa de foc, van fer-se la foto que il·lustra aquest article.



Els ocells no canten per als turistes, canten per causes nobles o simplement perquè sí, tal com recorda Joana Gomila invocant el pare Ginard. En moltes lletres, tradicionals i d’autor, n’hi ha que canten per recordar als presos el que és la llibertat. Paul McCartney li cantava a una merla que al seu torn cantava en la negra nit. Molt abans, el rossinyol anava a França a encomanar-se a la mare d’una pobre noia catalana i malmaridada. Aguiles, pardals, reietons, cotolius, estiveroles, picots, borroners, perdius i garses canten i festegen el nadó en una de les melodies més universals del nostre repertori. I, més cap aquí,“L’alouette est sur la branche” és una cançó preciosa, molt popular tant a França com al Quebec, que serveix per fer cantar i ballar els nens en rotllana. L’adaptació al català, “L’alosa”, la va fer el mestre i pedagog Artur Martorell (segons informa Jordi Roura, que és un pou de ciència). I la va cantar, entre altres, el gran i malaurat Xesco Boix.

Navega per les etiquetes

Xesco BoixAlosaBarcelonaRosa de Foc

FEU EL VOSTRE COMENTARI