L'Indio de La Plazuela, al festival Vida Foto: Vida / Clara Orozco

Totes les coses bones tenen el seu final. També el programa Achilifunk de Txarly Brown a Radio Gladys Palmera. Estava jo escoltant l'últim programa de tots amb un puntet d'emoció i nostàlgia i, en començar a sonar "Realejo Beach", vaig anar a veure què deia en Txarly als textos amb què acompanya el setlist de cada programa, i que vindrien a ser els comentaris de lectura que acompanyen els llibres de literatura als instituts quan als instituts s'ensenyava literatura.

I en Txarly diu: "Achilifunkismo ilustrado. Daft Punk y Los Delincuentes a la vez. La Plazuela, lo mejor del año sin duda, con ellos nace otro patrón, rumba flamenco & electrónica y a por todas. Tras ellos varios ejemplos de su tirón, María Peláe, Tomasito y Queralt Lahoz.Todos a rebufo". Amén. Ara estem d'acord, estem d'acord.

Havia escoltat peces soltes de La Plazuela, encara tenia pendent escoltar-los amb atenció perquè estic tot el dia amb tasques supososament serioses que se suposa que sempre han de passar per davant. Però les opinions d'en Txarly són per mi paraula del senyor i em vaig dir: "D'avui no passa". M'he capbussat en Roneo Funk Club (Universal, 2023) i he sentit alguna cosa semblant al que devia experimentar el Rei Peret quan se li va obrir el cel en una carretera del Maresme. Cortines d'acords alhambristes, actitud rockera, descàrreges de rumba d'autos de xoc, palmes i compàs, lletres poètiques i arrapades al carrer, veus alterades, refinament quinqui, orgull andalús, consciència de classe i un final garrotinaire. Qué més es pot demanar? 

Quan m'enlluerno així, penso si no serà una insolació o una infecció d'oïda. Però no, li està passant altra gent. Alguns que els van escoltar la setmana passada al festival Vida de Vilanova i la Geltrú o al Polirítmia de València. O els madurs que ara en diuen boomers i que tenen la meva mateixa edat i que omplen els seus videos de comentaris emocionats tipus desde Los Chichos no salía nada igual.

Com passa sempre que arriba un grup i toca alguna fibra sensible i amagada, La Plazuela desperta en cada oient el seu patrimoni sentimental particular. A mi, més que Los Chichos, em sembla com si haguessin anat al mercat i haguessin abocat a la cassola Smash, Los Chorbos, Triana, Pata Negra, Pedrell, el Parrón i el Parrano. Una miqueta de Navajita Plateá i, per suposat, el nostre estimat Enrique Morente, la sal de la terra, amor i guerra que a tot li dóna gust. Com el ronc de l'Albaicin, l'Indio i el Nitro busquen la seva estrella. Amunt i avall amb la moto. Cavalcant entre rumba i tanguillos, entre funk i electrònica, transmeten unes ganes de buscar, una actitud de dir som joves i estem aquí per molestar i aportar alguna cosa nova que fa pensar en aquell cantaor que tantes coses ens va ensenyar sobre compromís i independència artística.

I el millor de tot: són de casa seva i d'enlloc més. I no fa pinta que hagin de canviar. "Lo que es puro en la tierra se queda", canten. Ben al contrari de, posem per cas, Jorge Drexler o Rosalia, amb unes identitats com més va més diluïdes en una globalitat latin mainstream capital Miami. Això de La Plazuela és tot el contrari, el sabor de l'ultralocal. Visca Granada i visca les gasolineres.

El Nitro de La Plazuela, al festival Vida Foto: Vida / Clara Orozco

Capítol anterior: Morentiana (3)

Navega per les etiquetes

La Plazuela

FEU EL VOSTRE COMENTARI