Alfredo Zitarrosa, el dia que va tornar a l'Uruguai, el 31 de març de 1984
Prohibir paraules. Hi pot haver res més totalitari? Ahir a la nit, poc després que la Junta Electoral Provincial de Barcelona prohibís als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fer servir les paraules 'exili' i 'presos polítics', al cine-cooperativa Zumzeig de Barcelona, de la mà del festival BarnaSants, es projectava
Ausencia de mi (Melina Terribili, 2018), sobre el cantor uruguaià
Alfredo Zitarrosa.
El tema de la pel·lícula no són les extraordinàries cançons de
Zitarrosa, la seva manera de dir la milonga amb veu greu, incorporant-hi a vegades el batec de cuir del
candombe. De fet, només hi sona cap al final una cançó, la tremolosa "Adagio en mi país". El relat s'articula amb els textos orals, sovint descreguts i pessimistes, que l'artista anava gravant en cintes de casset i que ara, de la mà de les seves filles, s'han donat a l'arxiu de l'Estat uruguaià. Al film, amb la repressió de les dictadures com un teló de fons mut i constant, hi ha molt poca música i molt de patiment.
El tema principal és l'exili. Com desgasta i com pateixen i es panseixen les plantes desterrades. Les dictadures militars de l'Uruguai, l'Argentina i Xile van prohibir les cançons d'
Alfredo Zitarrosa. Hi pot haver res més totalitari que prohibir cançons? El cantor, amb la seva dona i les seves dues filles, es va exiliar primer a Buenos Aires –on no es va poder estar gaire–, Madrid –on ho va passar malament– i a Mèxic –on va treballar força, col·laborant en campanyes polítiques i a favor dels presos polítics–.
El documental s'articula en parts: tres exilis i un desexili (expressió de
Mario Benedetti). Té com a punt culminant la multitudinària rebuda de l'artista a Montevideo, el 31 de març de 1984, i com a punt tenebrós les paraules d'un militar que diu que sí, que respectaran la democràcia, però que si els obliguen les circumstàncies tornaran a fer un cop d'estat. Vaig veure aquesta escena i vaig pensar en la nova ultradreta, tan amiga d'incorporar militars a les llistes, que ens fastigueja el present i ens esguerra el futur. Ara mateix tenim el totalitarisme avançant arreu i un home de cultura exilat,
Lluís Puig, que no pot tornar a casa. Ho direm les vegades que faci falta.
