Les rajoles d'oficis catalanes proliferen entre els segles XVII i XVIII, com la major part de les cançons tradicionals que han arribat als nostres dies.


Interessantíssim el llibre Notícia de la poesia catalana (Empúries), que Enric Casasses va publicar fa uns mesos. Entre molts altres motius, pel paper i categoria que atorga a la cançó tradicional. Com un bard-ambaixador de la tribu, el poeta barceloní hi repassa de manera divertida el tarannà de la nostra llengua i d'aquells qui l'han duta amunt, amunt. Escriptors amb noms i cognoms, però també gent anònima –sobretot humil i femenina– sense la qual el fil que va dels trobadors a Foix i Papasseit s'hauria trencat.

El treball recull i amplia un xic el passeig divertit i panoràmic per les nostres lletres que Casasses va dibuixar fa uns anys a l'epíleg de la magna antologia bilingüe de poetes catalans del segle XX elaborada pel poeta mexicà Orlando Guillén: Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras y un apéndice de varia intención. La notícia complementa l'antologia i és una visió subjectiva, ben informada, franca i esmolada de les interioritats de la poesia catalana des dels seus orígens fins a les portes del segle passat, que no deixa de ser encara el nostre.

Com l'escala lul·liana de la il·lustració de la portada –obra del mateix Casasses, amb cinc graons, un per a cada lletra del mot 'Llull', que van del sol al mar–, el text estableix cinc fites, cinc fars ferms i insuperables que condueixen la poesia catalana dels orígens al segle XX i en marquen el camí i les regles de joc. Una mica com allò que diuen que va dir Bob Dylan a Leonard Cohen: "Tu ets el número u, jo soc el número zero".

La poesia catalana també té el seu número zero, segons Casasses: els trobadors occitans i catalans que, en llengua provençal, van posar en circulació per tot Europa les millors cançons de l'Edat Mitjana. Són un pròleg que ja marca el punt àlgid, pràcticament abans de començar a caminar. Després vindria el número u, Ramon Llull i el seu pensament total. I el número dos, Ausiàs March i els seus decasíl·labs genials, fixos i flexibles. El número quatre és Jacint Verdaguer, que recull la parla i el saber populars per fer-ne la millor literatura. I el cinc, Joan Maragall, sublim modernista.

I quin és el número tres, baula imprescindible perquè els números zero, u i dos, a un costat, i el quatre i el cinc, a l'altra, estiguin connectats? Doncs la cançó. La cançó popular, d'autors desconeguts, que floreix en l'època barroca, o sigui en els segles en què el poder polític i la creació literària de Catalunya es van pansint, mentre els cercles àulics i acadèmics es van passant massivament al castellà. Mentre això passa –ens explica Casasses– pel sotabosc dels pobles van creixent i depurant-se les cançons tradicionals: romanços de mil variants i llargades que sovint mostren una economia de mitjans exquisida i una llengua viva i fresca, riquíssima. Fent que els versos no morissin del tot, aquestes cançons tradicionals són les responsables que hi pugui haver renaixences i modernismes i avantguardes. Són, ni més ni menys, "els primers poemes que van sentir tots aquests poetes del segle XX, de Salvat i Liost a Brossa i Estellés: el primer ham que la poesia els llançà a ells o que la poesia llançà en ells: hem anomenat la cançó popular, la que arriba sense signatura d'autor i és de tots", Casasses dixit.

D'aquells segles més aviat foscots, de fam i de bandolers, venen les cançons tradicionals que ens han arribat fins avui, i que ja no cantem tant. Com explica Roger Mas al prefaci del volum d'A peu pels camins del cançoner que Artur Blasco ha dedicat al Solsonès, cantàvem molt i un bon dia ho vam deixar de fer. Les raons són diverses, però el cas és que, també com diu Roger Mas al mateix text, les cançons hi són, esperant que algú les canti. Recentment, La Baula n'ha rescatat i polit unes quantes d'extraordinàries. I arreu d'Occitània, on la llengua s'ha anat esclafant i invisibilitzant des de fa vuit-cents anys, floreixen en els darrers temps grups d'avantguarda que canten antics repertoris en la soferta llengua vernacla amb una modernitat radical.

Vicent Partal va publicar fa unes setmanes a Vilaweb l'article La llengua catalana, més enllà dels humans, on deia que gràcies a les màquines de la intel·ligència artificial tenim la supervivència del català completament assegurada. Entenc que el fet que el català entri en aquesta nova fase és rellevant. Però és que em temo que en aquesta nova fase hi entra tot, i pel broc gros. Què voleu que us digui, jo confio molt més en les cançons, que ja compleixen aquesta funció des de fa temps i amb millors vibracions. A les cançons tradicionals només entren els millors versos. Els altres s'obliden.

El llibre d'Enric Casasses és fantàstic perquè, d'una banda, ens ensenya el fil primet i resistent que va dels trobadors medievals a ara mateix. I, de l'altra, que l'alè poètic dels millors escriptors no seria res sense les cançons tradicionals, d'autor desconegut i cantades des de baix.

Navega per les etiquetes

cançó tradicionalEmpúriesNotícia de la poesia catalanaEnric Casasses

FEU EL VOSTRE COMENTARI