Francament, les reaccions llefiscoses de molts polítics i moltíssims mitjans de comunicació davant la mort de la Duquessa d’Alba em van provocar unes nàusees insuportables. Com pot ser que tanta gent que se suposa que és intel·ligent es dediqui a lloar una figura com aquesta i tot el que representa, passant per alt el sentit comú més elemental? Una família no pot acumular tanta riquesa sense haver trepitjat molta gent.
I us preguntareu: per què parlo d’això en una web com aquesta? Doncs perquè aquesta és
una web popular i morentiana i perquè el meu metge de capçalera em va dir que la sensació de fàstic em passaria escoltant la música d’
Enrique Morente. La casa d’Alba potser és la més gran d’Espanya, però
Morente és molt més gran que ells. Vaig fer cas del metge i vaig tornar a escoltar
Despegando (CBS, 1977), on es canta a l’Andalusia dels camps i els jornalers amb una altura artística que toca les estrelles. Va marxar-me la nàusea.
El 20 de novembre passat, el mateix dia que va morir la Duquessa d’Alba en un palau de Sevilla,
Paco Ibáñez, que va ser bon amic de
Morente, va celebrar els seus primers vuitanta anys al Teatro de la Maestranza de la mateixa ciutat. Entre els col·legues que li van fer costat hi havia
Javier Mas,
Mario Mas,
Gorka Benitez,
César Stroscio,
Carles Dénia... Després del concert, tots van fer cap a La Carbonería per fer festa, i allà es va presentar també la polícia local per precintar el local, valgui la redundància. Ho expliquen
aquí. I també
aquí expliquen que s’estan reunint signatures per tornar a obrir La Carbonería.