Dos poetes canadencs: Leonard Cohen i Joni Mitchell

La vida bohèmia és dura i incòmoda. A pesar de dur associada una imatge de diversió i disbauxa, ser bohemi de veritat no és fàcil. Aquí tenim l’exemple d’en Vinaixa, de Granollers, a qui podem recordar gràcies a un magnífic romanç de Jaume Arnella. En Vinaixa va morir i al seguici funeral només hi havia dues persones...

Quan ja havia publicat llibres de poesia, Leonard Cohen va tastar la bohèmia en una càlida illa grega al costat d’una noia de la freda Escandinàvia, burrets i substàncies al·lucinants. Però sembla que en algun moment va aparèixer el romancer Bob Dylan i el poeta bohemi de la culta Montreal va pensar que ell també volia ser una estrella dels camins i no de les biblioteques.

Així arrenca més o menys la carrera discogràfica i popular de Leonard Cohen, autor d’unes quantes cançons que arrelen profundament en els cors de molta gent. Va seguir un camí accidentat amb parada tècnica en un monestir budista i espisodis força emotius, com aquella gira que va fer per Israel a principi dels setanta, més o menys en la mateixa època en què Toti Soler publicava el Liebeslied (Edigsa, 1972) amb la seva meravellosa versió de “Suzanne”, que rematava el disc com una flor que es tanca. D’aquella gira israeliana de Cohen se’n va editar fa uns anys un DVD que reproduïa l’emoció del moment. Jerusalem, Tel Aviv... Allà on anava, Cohen enamorava les fans i es trobava amb una munió de públic elèctric: jueus cultes, laics i progressistes arribats de tot el món per fer un país nou i més just. Cohen ja era realment una estrella mundial de la progressia il·lustrada. Veure aquelles imatges avui és una mica dolorós: on és avui l’esquerra israeliana?

Luis Eduardo Aute, cantautor unit per clares sintonies ètiques i estètiques amb Cohen, va escriure un pròleg per al llibre de cançons i il·lustracions Ilustrísimo Sr. Cohen (451 Editores). Hi diu: “Em van commoure certes coincidències temàtiques, com el seu regust per la dona únic objecte del desig per damunt de qualsevol contingència històrica. I el tema de la mort, sempre gravitant sobre el seu poemari cantat. I Déu, un Déu que de vegades se suggereix com necessari per a la supervivència i altres vegades és proscrit per les seves incomprensibles i més que injustes venjances. Déu, sexe, mort... amor, soledat, desolació davant d’un futur sense cap futur. En el seu ideari poètic es revelen mites com la impotència d’un Sísif eternament obstinat a aconseguir arribar al cim de la seva condició de perdedor etern i de la implacable soledat del ‘solitari solidari’ camusià”.

Molt abans de morir-se, la veu cavernosa de Leonard Cohen ja sonava com si vingués de l’ultramón. La seva veu és molt reconeixible i la seva personalitat, especial: posar el nom de Lorca a una filla diu molt de la sensibilitat d’una persona. Aquests detalls són rellevants. En canvi, davant de gegants com Cohen i Dylan, els premis i els reconeixements són una mica banals. Ho hem estat dient els darrers dies: Dylan i Cohen són poetes de veritat, indòmits i molt millors que la immensa majoria de persones que publiquen llibres de poesia. Miquel Gil, que també pot fer una veu ben cavernosa i que és un bon lector, ho va veure i es va construir la seva “Torre dels sons” particular, a imatge de “Tower of Song”, amb el piano de Manel Camp fent-li costat.

En Miquelet també canta a Enric Casasses, poeta-cantor que va escriure fa no gaire un molt bon article al diari Ara on glosava alguns dels referents literaris de Dylan i descrivia les seves primeres cançons com a “poesia forta, amb sentit, misteri, intenció, belles imatges, el plaer físic de la llengua, idees noves i metàfores noves. I una dicció sorprenent, també”. Cohen també és un mestre de la dicció, tot i que des d’un angle diferent. A la poesia de Bob Dylan hi ha llampecs, cels que s’obren, llargues autopistes i campanes: èpica. A la poesia de Leonard Cohen hi ha silenci, remors, habitacions i foscor: mística. El premi de l’un i la mort de l’altre han estat com dos grans esclats una mica enganyosos: tothom parla de la bona poesia! Però passaran els dies, els periodistes deixarem de parlar-ne i la gent que els estima de tot cor escoltarà els seus discos a casa.

FEU EL VOSTRE COMENTARI