Milo J al camp del Deportivo Morón

Bombo i txarango. Violí i bandonió. Vidala, murga i chacarera. Terra i pols, vent i barri. Orgull, ràbia i combat. Com es pot aixecar amb només 18 anys una obra tan rotundament èpica i coral com La vida era más corta? Honor i glòria al seu artífex, Milo J, i a l'oest del Gran Buenos Aires on es va parir aquesta obra amb esperit comunitari. Divendres, coincidint amb la publicació d'un disc que sembla caigut del cel, la nota de premsa de Sony deia que recorre sonidos folklóricos y tangueros, bandoneones y cánticos originarios sin caer en lo tradicional. Però si hi cau del tot! És pur folk del segle XXI i esmicola per la via dels fets tots aquests prejudicis que pregonen que la música ja no és el que era, que els joves no tenen memòria ni referents, que ara tot és fals i abans tot era autèntic i bla bla bla.

La vida era más corta és pur folk no només per l'ús dels instruments, pels timbres i les veus, sinó pel seu caràcter intergeneracional i el compromís amb el seu entorn més immediat i proper. Parla dels pobres, dels vells i dels nens, i de com costa viure en aquest món tan cru, on, paradoxalment, cada cop més artistes d'estils globals s'atansen al substrat popular que tenen més a prop en busca d'inspiració i dignitat. Ho ha fet Bad Bunny, que actuarà a la mitja part de la propera Super Bowl. Però ho fan també a altres nivells infinitud de músics. Per aquests verals, el duo Cocanha, amb la seva recreació ultramoderna de cançons tradicionals i de cantautors occitans, és modèlic: Flame Folclòre, l'espectacle que presentaran a la propera Fira Mediterrània, promet emocions fortes. 

Músiques velles reneixen amb noves formes arreu del món i no és estrany que incomodin els neofeixistoides. El govern argentí va cancelar la presentació gratuïta que Milo J havia de fer al febrer passat del seu treball 166 (Dale Play, 2025) a l'ESMA –un antic centre de tortures reconvertit en centre de drets humans i memòria històrica–, i va enviar un desmesurat dispositiu a intimidar un públic d'adolescents. Els fa por perquè amb la seva música Milo J ensenya les dents. Les mateixes dents tortes que llueix a la portada de la revista Rolling Stone Argentina, amb una imperfecció ravalera a les antípodes dels cànons d'estètica plastificada. 

Entre 1985 i 1986, mentre l'Argentina anava sortint com podia dels anys de dictadura militar i Charly García acabava d'enllestir els seus discos canònics, León Gieco va publicar els tres primers volums de De Ushuaia a la Quiaca, un gran mural de les músiques populars argentines, gravat amb multitud d'artistes folklòrics d'arreu del territori, alguns desconeguts per al gran públic però sempre interessants i valuosos: vidales i baguales primitives, comparses andines, velles orquestres de cuarteto i rock, tot viscut amb la mateixa intensitat. Quaranta anys després, és com si La vida era más corta prengués el relleu: hi entren estrelles actuals de les músiques urbanes com Trueno; celebritats del folk, com Soledad i el duo Cuti i Roberto Caravajal, i de la cançó d'autor llatinoamericana, com Silvio Rodríguez. Fins i tot s'invoca la veu ultraterrenal de Mercedes Sosa. Però el millor de tot és la versió d'una zamba fugaç i bohèmia que canta un nen de 15 anys anomenat Radamel. Talla la respiració.  
  
El treball anterior de Milo J, 166, s'obria amb la veu sorneguera de Charly García i una frase que va pronunciar el 2018 després de rebre un premi: "Y hay que prohibir el autotune. Muchas gracias". I es tancava amb un sample de "Los dinosaurios", la cançó amb què el mateix Charly apuntava als responsables de les desaparicions durant la dictadura. Entre aquest principi i aquest final, Milo J posa una mica d'autotune i es reivindica com otro negrito cantor. També convida el nostre Morad perquè parli de l'Hospitalet de Llobregat a "La tola y el velero". Tant Milo com Morad han fet comunitat i han situat al mapa cultural els seus territoris, sistemàticamet estigmatitzats: Morón i la Florida. A més tots dos estimen el futbol popular, en un sentit tribal i primigeni. Milo J va ser el primer músic de l'Argentina en associar la seva marca amb un equip de futbol, patrocinant les samarretes del seu estimat Deportivo Morón. Abans, Morad havia fet el mateix estampant 'MDLR' a les samarretes de La Florida F.C. I una mica abans, Juls, amb un club molt més gran però igualment combatiu, l'Olympique de Marsella.


Milo J a la portada de Rolling Stone Argentina

Navega per les etiquetes

Milo Jfolklore

FEU EL VOSTRE COMENTARI