Jaume Arnella i La Ludwig Band Fotos: Juan Miguel Morales / Natàlia Cornudella

Estic content perquè, poc a poc, va quedant clar que el refulgent misticisme i la llum divina del nou disc de Rosalia emmascara molta tàctica comercial, molta involució ideològica, molt de turbocapitalisme. El cert és que el tsunami promocional quasi ens ha aconseguit ofegar: tot el periodisme enlluernat, crítics prestigiosos inclosos, a ballar al toc de corneta imposat per urgències planificades en agències de màrqueting totalitari. És evident: la por de fer tard ha fet dir moltes bestieses. Són els signes dels temps.

Però la marea, amics, va baixant, i seguim vius. Aquí i allà van sortint veus amb criteri que ho expliquen la mar de bé. No estem sols. La resistència contraataca. Es va esquerdant el discurs únic i potser d’aquí uns anys veurem tots ben clar que l’acte de pseudovassallatge al MNAC va ser una horterada acrítica i megalòmana, cosina germana dels bots carioques de Joan Clos en un autobús al Passeig de Gràcia. Com diuen els trempats de La Plazuela: “Las mentiras son mentiras y las verdades son verdades”.

Però no és d’això del que volia parlar en aquest article. Perquè, mentrestant, al sotabosc, passen coses. Discretament, en Jaume Arnella està fent una sèrie de trobades mensuals i musicals a la biblioteca de Santa Eulàlia de Ronçana amb què es va acomiadant dels escenaris i passa revista a alguns dels seus discos impagables, com el que va dedicar als poemes escandalosos de François Villon adaptats al català per Jordi Teixidor: Balades i testament (autoeditat, 2007). Un clàssic collonut.

I la revista Caramella acaba de publicar un número dedicat a la memòria obrera i la cultura popular que val molt la pena. Inclou una entrevista del periodista Ferran Riera al poeta Enric Casasses. Al seu llibre Notícia de la poesia catalana (Empúries, 2024), Casasses desenvolupa un pensament d’impacte profund: la nostra poesia té el seu capítol zero amb els trobadors catalans i occitans i després, durant el barroc, mentre les elits i el poder es passen al castellà, la flameta i les animetes poètiques perviuen en la memòria animades per les classes populars i per les dones, creadores del gruix de cançons tradicionals que cantem avui. Ho explica també Xavier Baró a les xerrades que darrerament fa sobre música tradicional.

A l’entrevista a Enric Casasses, hi ha dos moments que trobo deliciosos. Com dues fogonades. Quan li demana si la cançó tradicional està desapareixent, el poeta contesta: “No soc pessimista ni optimista. No en tinc ni idea. Jo vaig fent la meva i tirant endavant per si serveixo d’alguna cosa…”. I més endavant, sobre els malaurats trobadors:
“- Tot allò acaba mort, sense sortida. Però és un material riquíssim, força divertit i molt diferent del que ha vingut després a partir dels italians i dels francesos, que són més refinats. D’alguna manera, a Catalunya va continuar, i s’ha mantingut una mica aquell esperit. El que feien els trobadors arriba a Joan Brossa i companyia.
- I, per la banda musical, també arribaria a la Nova Cançó?
- Fins a la Nova Cançó i fins a La Ludwig Band i a tots els grupets que volten pel país”.

De manera que sí, que hi ha sortida.

Navega per les etiquetes

Jaume ArnellaLa Ludwig BandEnric CasassesRosaliaXavier Baró

FEU EL VOSTRE COMENTARI