Mort al mar. I a la terra, impotència i sensació de viure enmig de la merda. L’horitzó del Mediterrani s’imagina com un bressol de vida i acaba sent un gran encefalograma pla. Ahir 28 d'octubre van morir al menys cinc xiquets quan va naufragar la barca de fusta en què navegaven, prop de l’illa grega de Lesbos.
Ni els governants cínics d’Europa ni la gent anestesiada que els hem votat no estem a l’altura d’aquests nens i els seus pares. Què deu sentir una persona que s’endinsa al mar per jugar-se la vida amb els seus fills? És un horror que no podem imaginar si no el vivim. Com ha de parlar d’això un mitjà de comunicació dedicat a la música popular del Mediterrani? No ho sé. Potser recordant alguns dels desolats versos que
Joan Soler Amigó va escriure com si fossin onades per a l’àlbum
Mar Mur, compartit amb els músics
Maurizio Martinotti,
Jordi Fàbregas i
Toni Torregrossa.
...
Tots els nàufrags tenen el nom / escrit només a l’aigua.
D’una riba clara / vers una quimera / i en la nit més llarga, / una incerta espera.
Fèieu ales dels rems, / de l’esperança, vela.
...