He passat el cap de setmana xop i enlluernat al
Temple d’aigua i llum (BankRobber, 2013), d’
Isaac Ulam i
José Domingo. Si no ho he entès malament, és un disc que parla de cremar-se amb el sol i de perdre’s en el mar. Un disc de folk amb flors als cabells a ritme d’havanera, del qual m’agrada imaginar que en surten tres llargs cordons umbilicals que van cap enrere.
El primer l’uneix amb l’EP de Pau i Jordi i aquella manera silvestre i despreocupada d’atansar-se a la cançó popular. El segon el vincla amb els Records de València de La Rondalla de la Costa, plens de mandolines, llaüts, picarols i 'pitos' autòctons que dotaven a les cançons d’un aire ambulant com de traginer. Però La Rondalla de la Costa tenia una exuberant pulsió salsera i progressiva, i em fa l’efecte que Ulam i Domingo tiren més cap a una estètica western, més lacònica i espartana, que brilla en cançons com “Invisibles” o “Més enllà de tu”. Això ens du al tercer cordó umbilical, el que condueix a Pat Garrett and Billy the Kid i les històries de bandolers perseguits que fugen cap a la frontera acompanyats d'èpiques guitarres acústiques.
Fa poc es va presentar un estudi que concloïa que els joves consumeixen música com un soroll de fons fragmentat i inconnex, incapaços d’aturar-se per escoltar un disc com una obra de certa durada i voluntat artística o transformadora. No ho sé... de discos rodons se’n segueixen fent, per ara.