Atahualpa Yupanqui

En algunes vidales argentines, la caixa i la lluna són dues bessones que acompanyen el cantaire en les nits solitàries. Vidales, baguales i tonades formen part dels primitius cants amb caixa o tambor, que atresoren molts elements musicals prehispànics. Al programa de servei públic El origen de las especies, que la televisió pública argentina emetia fa uns anys sota la conducció de Juan Quintero, la musicòloga Miriam García explicava que aquests cants tenen un dimensió sagrada i presenten una connexió còsmica amb el cel i amb la terra: la veu vola ben amunt mentre el petit tambor s’enfonsa i s’enfonsa en les entranyes minerals. El tambor té arreu ressonàncies tel·lúriques i humils. A "Pell de tambor”, per exemple, els Coses van adaptar un poema de l'extremeny Luis Álvarez Lencero, que deia: "Sua i renega, sua, pell de tambor, així com més et peguen sones millor!". I en la tradició catalana, el flabiol i el tamborí es mimetitzen amb el bosc: el primer canta com un ocell, el segon camina per entre troncs i fullaraca.

Vidales, baguales i tonades són alhora músiques inseparables del seu paisatge. I desprenen un encant primitiu i desencotillat, perquè no acaten les normes del conservatori. Totes aquestes qualitats estan molt presents, també, en la poètica pirinenca que Arnau Obiols ha anat perfilant els darrers anys, primer com a percussionista, després com a cantaire, i molt especialment en el seu darrer disc, Ocelltambor (Segell Microscopi, 2025), en què els ocells volen i els tambors piquen a terra. La segona cançó, “Brogit secret”, és d’aquelles que contenen tot un món: el cantaire s’adreça al tambor, seguint la vella fòrmula de la cançó primigènia, i es pregunta per la relació que mantenen el riu i la muntanya. El riu és moviment i brogit i se'n va. La muntanya és quietud i silenci i es queda. Però l’un no pot existir sense l’altra. "Duc un tambor amb mi, que és company de fer camí...", segueix la lletra. I a la segona part de la cançó, és el tambor qui parla, i s'adreça al cantaire per fer-li escoltar la cançó originària.

Al seu disc anterior, Mont Cau (Segell Microscopi, 2022), Arnau Obiols ja va incloure una cançó, “Sona el tambor”, en què aquest instrument era protagonista i feia vibrar vius i morts, boscos i muntanyes. I a la peça que sonava a continuació, “M’adreço a tu”, la veu es dirigia a la lluna, els moixons i la muntanya buscant un cant antic.

La muntanya, el riu, la cançó originària, el fer camí. Impossible no pensar en la poètica d’Atahualpa Yupanqui i en la seva relació essencial amb el paisatge. A diferència del romanticisme europeu –en què el paisatge s’humanitza i es fa servir com a metàfora de les emocions i els sentiments de l’ànima–, a les músiques populars americanes, com un testimoni de societats i pensaments primitius universals, se segueix un moviment invers: l’home es fa paisatge, es dissol en la natura. I el paisatge és protagonista per si mateix, no és metàfora de res. El cantaire admira el món i s’hi fon. I el respecta, en una relació a la qual, amb tot el que està passant amb el canvi climàtic, potser hauríem de parar més atenció.

El riu, la muntanya, la lluna i el vent són protagonistes principals a les cançons de Don Ata (i de la seva dona, Nenette Pepin Fitzpatrick, que el sostenia des de l’ombra amb el pseudònim Pablo del Cerro). “El árbol que tú olvidaste, siempre se acuerda de tí, y le pregunta a la noche, si serás o no feliz”… Hi ha versos que de tan senzills i naturals semblen impossibles. El gust per una parla neta i propera, rica i senzilla, sovint onomatopeica, és un altre punt en comú amb les cançons d’Arnau Obiols, que ha anat depurant un llenguatge de llarg abast fins arribar als seus dos discos més recents.

Ara bé, l'Arnau té una veta primitivista i experimental molt diferent a la de l’empolainat Atahualpa, que sempre va ser més aviat classicot i l’insistia a Mercedes Sosa perquè no s’ajuntés amb els peluts del rock. Don Ata era més de guitarra que de tambor, i de fet tenia molt present l’escola de Miquel Llobet i Emili Pujol: se'n reconeixia hereu, sovint els reivindicava, i acompanyava el seu poema “El árbol, el río, el hombre” intepretant “El testament d’Amèlia”.

Navega per les etiquetes

OcelltamborAtahualpa YupanquiArnau ObiolsSegell Microscopi

FEU EL VOSTRE COMENTARI