Vinyeta del 1896, publicada a La Campana de Gràcia, criticant el sistema de reclutament de l'exèrcit espanyol entre la població més desafavorida. "Només que'ls que no tingueren 300 duros".
Tancat a casa. Arriben testimonis de gent gran que s'està morint sense poder-se acomiadar dels seus descendents. M'entra un missatge amb imatges dels camions militars desfilant prop del meu barri. De Cuba, l'illa més diabòlica i desgraciada del món -diuen els de sempre- volen metges cap a Itàlia per ajudar en la lluita contra la pandèmia. Militars amb moltes medalles al pit ens alliçonen des de les pantalles de televisió. A massa hospitals falta material.
Mentre tot això passa, escolto l'"Havanera dels nois que marxen a la Guerra de Cuba". És increïble com les cançons se situen en el context de l'oïent i prenen nous significats. Aquests dies no em canso d'escoltar aquesta havanera de
Xavier Baró. L'any passat va formar part de l'EP que s'obria amb "Primavera a la tardor" i ara s'ha recuperat, amb un tempo diferent i alguns retocs, per al disc
La veu de la muntanya (La Llàntia, 2020), que espera sortir aviat a la llum enmig de tanta penombra.
És una cançó extraordinària. Per l'acordió d'
Héctor Beberide, ple de sensibilitat, però també per la melodia, aportada per
Xavier Baró, i pel que explica la lletra tradicional. Inverteix el tòpic amable i càlidament nostàlgic de les havaneres habituals per esdevenir un viatge al cor de les tenebres. Parla un fill de pagès que no ha pogut reunir els 300 duros que costa lliurar-se del servei militar i ha de marxar cap a la Guerra de Cuba. Els germans diuen adeu, la mare mira al cel, el pare plora, l'aimada no s'atreveix a donar-li la mà. S'embarca a Barcelona i dalt del barco, tots els nois, tots pobres, ploren tots. Saben que no tornaran. La selva o la platja els seran la tomba.
A casa escoltem aquesta cançó, i pensem que no volem exèrcits ni privilegis per als més rics. Si hem de lluitar contra el virus, ho farem amb metges, valor i ciència, no amb soldats, repressió i testosterona.