Amb l'Enderrock de maig, el que té a la portada un dibuix de la Pilarín sobre un quartet de pop de moda, s'hi encarta un disc que no té preu: La ruta dels genets (EDR Discos, 2013), on el principal dels nostres cantautors i el seu grup L'Art de Troba s'autoversionen: deu cançons en directe, triades dels dos recitals que Xavier Baró ha fet aquest hivern passat a Lleida i a Barcelona, dins el BarnaSants. La crònica del de Barcelona, aquí.
Les deu cançons triades no són fruita perfecta, que diria Gabriel Celaya, però sí que són fruita collida directament de l'arbre i mossegada amb ganes, sense cambres frigorífiques ni plusvàlues pel mig. Amb vida. Amb arestes, imperfeccions i encerts intuïtius. Quan les escolto em sonen a tomba oberta, com aquells ciclistes temeraris que es llancen carretera avall des dels cims en les grans etapes del Tour.
'Què fem aquí, oh, cor meu?'. Així comença "Temps de destrals", una cançó premonitòria que ja en la seva versió d'estudi et deixava el cor glaçat, i que obre l'àlbum amb unes guitarres elèctriques i crispades, les de Txabi Àbrego i Ramon Godes. El joc de guitarres i pedals i efectes es repeteix a la tradicional i macabra "A la plaça fan ballades". I a "Els corbs", un dels poemes de Rimbaud que Baró va adaptar, la introducció catedralícia de l'orgue de Víctor Verdú aconsegueix el més difícil: treure't del temps. De la catedral passem a l'odissea, vorejant el "Cap de Creus" acaronats per les veus de sirena de les Krregades de Romanços i una combinació entre grans onades i sentiments que fa pensar en Ausiàs March. Després el cel se segueix enfosquint amb dues de les cançons amb què Xavier Baró ha arribat més lluny mirant endins: "Entre les tempestats" (amb uns curiosos cors de pirates en aquesta nova versió) i la més il·luminada de totes, "Miro amb els meus ulls".
A continuació arriba el que diria que és el punt àlgid i més intens del disc, dues llargues balades: "La caiguda de Lleida", amb la veu d'Heura Gaya aportant força dramàtica i les gralles d'Els Laietans solapant-se amb guitarres salvatges, i "Una història del Montsec", el prodigiós retrat del brau bandoler Macot i la seva amant, Guillamota d'Àger, on els teclats de la versió d'estudi són substituïts per la refinada gralla de Gaya.
Per acabar, himne final: "La catedral de joglaria", cant dels desamparats i dels artistes que neden contra corrent. I un punt de recolliment amb una tranquil·la i suau lectura de "Flors i violes".
El segell Quadrant publicarà aviat una edició ampliada de La ruta dels genets, amb algunes peces més. Jo ja l'espero, passant de modes i assegut al pedregar.

Foto: Xavier Baró a l'abandonada estació de trens d'Almacelles (Juan Miguel Morales).

FEU EL VOSTRE COMENTARI