Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 12/07/2017

Existeix la música mediterrània?

 
Miquel Gil Foto: Juan Miguel Morales

El 1971, Joan Manuel Serrat va publicar el disc Mediterráneo (Zafiro). S’obria amb la cançó homònima, una inspirada descripció poètica d’aquest racó de món de vespres rogencs que enguany ha servit de fons musical a la campanya #volemacollir. El mateix 1971, Georges Moustaki va publicar “En Mediterranée”, amb els nens d’ulls negres que juguen i les oliveres enterrades per les bombes. Segons recordava l’inigualable trobador, havia escrit aquesta cançó mentre volava a Barcelona i pensava en la dictadura franquista. I encara uns anys abans, un altre cop Serrat, però aquest cop molt més tendre i en català, va voler alçar la veu per aquest mar tan nostre en una de les seves primeres cançons: “Ara que tinc vint anys”.
 
Existeix la música mediterrània? És clar que alguna cosa hi ha. De la mateixa manera que el pa, el vi i l'oli ja apareixen a l’Odissea i que hi ha una llum comuna, trobem una sèrie de trets no exclusius però presents en l’imaginari de tota la conca del Mare Nostrum: el pathos del cant melismàtic i la gola oberta, l’estridència expansiva de la doble canya, el misteri vibrant de les dobles cordes, la gràcia dels ritmes coixos...
 
Albert Camus no només va captar meravellosament el tarannà mediterrani i la llum de les seves ribes en algunes novel·les, sinó que també va reflexionar sobre les condicions històriques i les circumstàncies de la seva gent. El 1937, a Alger, va pronunciar una celebrada conferència on va exposar les raons per les quals té molt de sentit concebre el Mediterrani com una cultura i un espai amb trets característics compartits.
 
Aquest espai està avui trinxat per la mort i les desigualtats, però encara hi sobreviuen músiques diverses i germanes. Als Països Catalans les han explorat abastament Al Tall, Vicent Torrent en els seus escrits teòrics sobre els tres estrats de la música popular mediterrània, Miquel Gil i Urbàlia Rurana amb les seves extraordinàries excursions cap al sud i cap a l’orient...
 
Aquesta realitat cultural, que hi és, costa de veure. El nord ric i hegemònic pesa massa, i el Mediterrani funciona avui més aviat com una pintoresca marca comercial buida de continguts al servei del mercantilisme: Noa i Pasión Vega fan una gira conjunta anomenada “Mediterráneas”, la principal cervesera catalana fa anar l’eslògan “Mediterràniament”, només ens creiem el personatge de Vinicio Capossela quan ha estat beneït per la globalitat i només escoltem la increïble veu de Khaled quan s’ha convertit en una estrella de la world music. És necessari admetre-ho, als Països Catalans les nostres propostes musicals més exitoses segueixen una estètica totalment anglosaxona. Avui, qui fa música popular dels països mediterranis –inclosos els catalans– està condemnat a ser observat com un exotisme interior.
 
Existeix la música mediterrània? Sí, de la mateixa manera que existeixen les maltractades barriades de la Barceloneta i el Cabanyal. I què hem de fer? Podem viure-la com un patrimoni o podem mirar de fer-la servir per malvendre als turistes, mentre aguanti. El 1937, la conferència de Camus va acabar així: “Una nova cultura mediterrània conciliable amb el nostre ideal social és realitzable? Sí, però som nosaltres i vosaltres qui ho hem de fer possible”.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]