Agapito Marazuela, de jove; Pasqualet de Vila-real i Victoriano Goterris a la plaça de bous de Cadafals (Arxiu F. Ferrer), i Jordi Fàbregas, retratat per Juan Miguel Morales a la porta del CAT.

Agapito, Pasqualet i Jordi. Aquests dies em ronden pel cap tres gegants i una pregunta. Televisió Espanyola ha estrenat recentment el documental Agapito Marazuela. La estatua partida. El fil conductor és la mateixa veu d'Agapito, preservada en cinc cintes de casset gravades als anys setanta. L'entranyable músic castellà hi relata la seva vida i evoca episodis de la seva llarguíssima trajectòria, i a partir d'aquí, el film es va engreixant amb fotografies, músiques i els comentaris de gent diversa que d'una manera o altra han seguit el seu mestratge, com ara Joaquín Díaz, Julia León, Eliseo Parra… El retrat d'Agapito Marazuela que emergeix del documental és revelador i fascinant. Agapito (Agapito Pito, Pito, es titularia al cap dels anys una simpàtica biografia il·lustrada seva) era un nen semicec i superdotat que va créixer en un entorn en què la música tradicional encara era viva, quotidiana i funcional, i va acabar destacant com a cantador, com a dolçainer, com a guitarrista i com a folklorista. Com Atahualpa Yupanqui, Agapito va passar d'interpretar amb la guitarra Bach i Ferran Sor a fondre la seva veu amb la del seu paisatge i paisanatge. Al film s'hi recorden en primera persona, anècdotes sucoses, com el debut a Madrid, amb onze anys i davant de La Niña de los Peines, que se'l va voler endur; la creació de la Universidad Popular Segoviana, en l'estela de La Barraca de García Lorca, els preparatius per participar a l'Olimpíada Popular de Barcelona, el 1936, la creació de les milícies antifeixistes segovianes durant la guerra, la postguerra transcorreguda de presó en presó -va arribar a tocar la guitarra per consolar els condemnats a mort–, l'ostracisme a què va veure's abocat pel franquisme i, ja al final de la seva vida, els homenatges i la connexió postrera amb els músics més joves.

Més o menys per les mateixes dates en què s'ha estrenat aquest documental, s'ha editat un treball monumental sobre un altre gegant de la cultura popular: Pasqualet de Vila-real. Ànima de dolçainer, una caixa editada per Fiestacultura, amb el suport de l'ajuntament de Vila-real i la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, que inclou un documentadíssim llibre i sis CDs on es mostra tot l'espectre de registres i estils que va abarcar el dolçainer de Vila-real Pasqual Juan Rochera 'Pasqualet'. De la connexió amb el repertori i l'estil de l'antiga escola de dolçainers de Tales a les pioneres aproximacions al swing i el jazz, passant per les seves col·laboracions amb els muntatges de la companyia Xarxa Teatre i sobretot per una sèrie de gravacions casolanes fetes en festes i carrers, que són dinamita. En aquestes gravacions emergeix Pasqualet en tot el seu esplendor, versionant amb una força esclatant la samba "Brasil", la banda sonora d'Allò que el vent s'endugué, la rumba "El manisero", el clàssic de Gardel "El día que me quieras" i el clàssic(?) de Bertín Osborne "Buenas noches señora". Pel que fa al llibre que acompanya els discos, són més de 200 pàgines, fruit d'una recerca sostinguda per Manuel V. Vilanova, que de la mà de Pasqualet ens descriu tot un món riquíssim i no gaire estudiat, els de les festes populars i la dolçaina a les comarques del País Valencià al llarg del segle XX. Com diu el mateix Vilanova, i com diu també el gran dolçainer vinarossenc Pau Puig, aquest treball, amb tot l'allau d'informació substanciosa que incorpora, obre un munt de línies de treball i d'investigació que, de ben segur, molts músics joves aprofitaran.

I a la vista d'aquests dos fruits de tardor, jo em pregunto: no estaria bé que s'impulsés, des de Televisió de Catalunya o des d'on sigui, algun treball divulgatiu que fes justícia a la feinada que va fer en diversos fronts el músic de Sallent Jordi Fàbregas? Que jo sàpiga, en el pla àudiovisual només disposem del reportatge que li va fer Pau Benavent al finiquitat programa La Sonora, i que es va reemetre quan el músic va morir, el gener passat. Com Agapito i Pasqualet, Fàbregas va generar repertori per a la fràgil doble canya popular (en aquest cas, per a la gralla), va fer treball de camp, va empènyer el carro en temps no gaire propicis i va deixar-nos un patrimoni de músiques pròpies amb batec col·lectiu. Aquesta podria ser una de les mil i una definicions possibles per a música popular: músiques pròpies amb batec col·lectiu. Com dèiem al principi: música viva, quotidiana i funcional. Per això podem dir que Dylan i Atahualpa, Violeta i Chavela, Brassens i Matteo Salvatore fan música popular. I per això diem que Jordi Fàbregas es mereix –o més ben dit, nosaltres ens mereixem– un bon treball sobre la seva vida i la seva obra.

Navega per les etiquetes

Jordi FàbregasPasqualet de Vila-realAgapito Marazuela

FEU EL VOSTRE COMENTARI