Artur Blasco a Arsèguel, el 2024 Foto: Jordi Pasques

L'altre dia l'Artur Blasco va passar per Barcelona i, com qui passa una rosa de paper, em va passar el seu doble disc 40 balls d'abans als hostals i places de l'Alt Urgell (autoeditat, 2024). Mentre el treia de la bossa, mirant-me amb els seus ulls murris, em va advertir: "Si vols, pots escoltar-te aquests discos, però només et demano una cosa, que abans de fer-ho et llegeixis el petit text de presentació que he fet per explicar perquè toco aquest repertori".

Dit i fet. El petit text és tot un petit compendi de com funciona la música popular en general. I de com va ser el món particular d'aquells homes que, a la primera meitat del segle XX, anaven a peu per valls i muntanyes del Pirineu amb l'acordió penjat a l'esquena. Eren pagesos o ramaders, ferrers o fabricants d'esclops, esmolets o ferrers. O una mica tot alhora, i encara tenien forces per dedicar-se a un segon ofici prou especial: músics sense solfa que animaven els balls per les places i els hostals.

Si ara coneixem les seves històries és gràcies a l'Artur Blasco, que no només ens ha llegat dades certes i completes, sinó també molts altres aspectes, diguem-ne més ambientals o espirituals. Detallets que només s'aconsegueixen amb temps, paciència i confiança. El temps que ha esmerçat per les comarques pirinenques des del 1965, la paciència necessària per anar fent un camí en què cada passa és tan important com menuda i la confiança que ha trobat en la intimitat dels masos i les famílies que ha freqüentat. En això, diu, ha jugat amb avantatge respecte els seus predecessors de l'Obra del Cançoner Popular: aquells primers músics i folkloristes que fa cent anys van sordir de la ciutat cap al camp a l'encalç de la tradició oral van conèixer segurament una cultura popular molt més viva i frondosa, però els seus mitjans eren força precaris. Amb prou feines es creuaven una estona amb els informants i no era fàcil crear un espai idoni per recollir cançons com Orfeu mana. Li va passar una mica el mateix, unes dècades més tard, a Alan Lomax, i tot i això déu-n'hi-do tot el que va arreplegar! L'Artur Blasco ha treballat a un altre ritme i en una altra època, ja molt més globalitzada; en molts casos, ha arribat just a temps per rescatar unes experiències que ja no eren viscudes directament, sinó ja només recordades.

Temps, paciència i confiança. Amb aquestes eines Blasco ens va llegant tresors. Però hi ha alguna cosa més. L'estil. En un moment, al text de presentació d'aquest doble disc de quaranta balls diu: "El meu discret nivell de maneig de l'acordió diatònic i l'estat precari de conservació dels meus dos acordions, que he fet servir per fer els enregistraments d'aquest treball...". I en aquest punt esperaríem l'habitual benevolentiae. Que sapiguem disculpar els seus errors, que és impossible reproduir el so d'aquella època, o alguna frase similar. Però no. Li fa la volta i diu que la manca de virtuosisme i el deteriorament de l'instrument no són traves, sinó avantatges: "... han estat dos factors idonis per apropar-me a l'estil d'aquells vells acordionistes dels qual en vaig aprendre l'ús primari de l'instrument". En efecte, no és difícil pensar que per aquells abnegats acordionistes devia ser més important tenir bones cames que bons dits, si havien d'arribar a tal poble a tal hora, i després cap un altre, sant-tornem-hi. Com tampoc no costa fer-se a la idea que la plaça d'un poblet no és un auditori, i que segurament en els instruments podia ser més preuada la resistència que una afinació perfecta. Em temo que el tema de la funcionalitat -que també val per a les actuals músiques urbanes– des de l'autoedenominada música culta no l'acaben d'entendre.  

La jota de la plaça d'Arsèguel, el xotis del Jaumet Xic, el pasdoble i la polca de l'Estevet Sastre, el pericon del Fiter, la marxa del Comare de Toloriu, el xotis del Jaumetó... Pels dos discos desfila un repertori de títols i formes canviants, perquè s'ha transmès oralment molt abans de quedar fixat en discos o partitures. N'hi ha unes quantes que Artur Blasco les ha vestit i passejat amb El Pont d'Arcalís. Però és interessant parar l'orella en aquelles altres que recreen cançons de moda, identificables amb períodes ben concrets. N'hi unes quantes que devien arribar en plena posguerra, quan la ràdio i el cine ja marcaven la pauta entre el fox i el swing. Per exemple, "El tiro-liro" èxit de Bonet de San Pere del 1941 a partir d'una cançó tradicional portuguesa.  O "La gallina papanatas", corrido mexicà del 1942 que molt després Los Payasos de la Tele van versionar com "La gallina turuleta". I l'encantadora "Mi casita de papel", composició hiperexitosa del 1945 popularitzada per Raúl Abril y su Orquesta amb el trio vocal barceloní Hermanas Russell. Tot això, i molt més, arribava als pobles, mudant-se i ressonant en els esbufecs de manxes i botons de l'humil acordió diatònic. I així ens ho continua transmetent l'Artur Blasco.

Navega per les etiquetes

PirineuArtur Blascoacordió diatònic

FEU EL VOSTRE COMENTARI