Jordi Fàbregas dirigint els Ministrils del Camí Ral a les festes de la Mercè
Crec que a aquestes altures ja podem dir sense por d’equivocar-nos que ens estan entaforant en una reserva índia cada cop més estreta i incòmoda. El procés de folklorització, desprestigi, degradació i arraconament social de la llengua catalana avança desbocat i embravit. Segur que cada dia en trobeu mil exemples per les cantonades i per les pantalles. Són els
Stay Homas dient que ‘chispa’ és millor que ‘guspira’ al prime time de la televisió pública i enrient-se’n tot seguit. Són molts dels grups del nou pop català barrejant castellà i català sistemàticament en cada tornada. Diuen que així es parla al carrer, que així es fomenta l'ús de la llengua, però jo crec no és veritat. Així es va començar a parlar al Parlament de Catalunya quan van arribar els diputats de Ciutadans. I així és com perdem llençols a cada bugada, i observem en rigorós directe com s’esvaeixen expressions, com es fonen mots, com se’ns empobreix la parla a marxes forçades. Parlar com parlàvem a l’Edat Mitjana? Què més voldríem!
Que consti que no m’estic enrocant amb academicismes ni soc cap talibà, més aviat al contrari. El que no suporto que és que facin passar bou per bèstia grossa que ens diguin excloents mentre ens arraconen i que ens pretenguin fer empassar com evolució o diversitat un procés empobridor de substitució lingüística. De músics populars i llenguts que fan avançar el català de manera antiacadèmica, atrevida i enriquidora, n’hi ha. Per a mi, els millors són els mai prou ponderats ni enyorats Els Jóvens (autors del vers immortal “T’ailòviu més que l’hòstia”), seguits de prop per La Ludwig Band (autor de gemmes com “I jo vaig perdre la noció del temps i de l’espai, ai! ai! ai de mi, que em pensava que no acabaríem mai”, o aquella altra de "Manela, Manela, no vull currar per vostè, però la pela és la pela, i alguna cosa hem de fer"). Si ens hem d’extingir com a poble, doncs ens extingirem. No serem la primera ni la darrera tribu mediterrània en passar a millor vida. Però hem arribat fins aquí i ho farem amb una mica de dignitat i estil, no convertits en un mico de fira o una curiositat exótica per als turistes dels grans imperis.
Però això és un mitjà consagrat a la música d’arrel, el folk o com li vulgueu dir, i si he buidat el pap d’aquesta manera és perquè estava repassant la programació musical de les properes festes de la Mercè a Barcelona i he topat amb un concert al teatre Grec anomenat Encuentro d’Arreu. No sé si posar-ho en cursiva o no, perquè no sé en quina llengua està escrit. En qualsevol casa, els protagonistes de la trobada són la colla de músics fabulosos que, al voltant del genial percusionista Aleix Tobias, ha anat configurant i posant de moda un imaginari de músiques ibèriques amb el pandero quadrat de Peñaparda com a tòtem. Imagino que l’espectacle és una rèplica adaptada dels Encuentros de música de raíz tradicional que des de fa uns quants anys s’organitzen al Convent de Pontós. I imagino que amb intenció integradora i diversificadora s’ha optat per aquesta denominació híbrida, Encuentro d’Arreu. Tal com està el pati, jo trobaria molt més natural parlar d’Encuentro de todas partes (menos la nuestra) o de Trobades d’Arreu.
En fi. Podria ser un fet aïllat, però em temo que no. Fa molt de temps que en molts ambients de la gestió pública barcelonina s’ha adoptat un discurs suposadament multicultural per amagar la catalanitat de la nostra estimada i reescalfada ciutat.