Detall de la portada del disc Humitat relativa, dissenyat per Miquel Roig

Ha faltat Remigi Palmero i ressonen els versos amb què es tancava el seu disc amb Bon Matí: "Som angelets perduts, condemnats a volar sempre". Humitat relativa (Pu-put!, 1979), meravella de meravelles, són trenta-nou minut i mig de folk-rok amb flaire de tarongina. Àlbum de vida accidentada, eternament abocat a un balcó amb vistes al mar –posem d'Altea–, esperant tranquilament un públic al qual sempre li ha costat d'arribar.

Comença a sonar "Veles en la mar" –una de les tres cançons de l'àlbum signades per Bustamante, justament amb "Radio Alger" i els citats "Angelets"– i tot és familiaritat, tot és caliu, tot és pròxim. Les rares mescles –o, potser, l'absència de mescles– acaben per donar-li a aquest àlbum un caràcter cassolà, espontani, informal, despentinat. Com un raig de sol que s'escapa entre els núvols i t'apunta a la cara quan no te l'esperes. Amalgama nítidament valenciana, pop autocentrat i obert de mires com cap altre. Pistes que es disparen com un calidoscopi en mil direccions diferents, depenent de les oïdes que les reben.

En el meu cas, escolto "Plens de sol de bon matí" i penso que és impossible trobar un so més lluminós i despert que el d'aquesta rumba escrita a partir dels versos de Vicent Andrés Estellés. "... s’alegraven els teus pits, —caderneres, passarells i teuladins, sargantana a la paret— plens de sol de bon matí". Lerele, leré. El to epicuri segueix amb la sensualitat de "L'olor a garrofa", descripció d'un ambient de poble amb final polirítmic aportat pels músics guineans que van irrompre enmig del projecte: Luis i Pepe Dougan i Lito Boricó.

"Ràdio Alger" s'obre amb un preciós preludi de guitarres folk i passa després a un hedonisme mediterrani, molt més relaxat, que canta al renaixement de la vida cada vint de març. "Sona una música valenciana, són marxes mores...". "Anna" és com un somni psicodèlic que avança entre ritmes grecs, modismes orientals i ecos de l'"I Want You" dels Beatles. Amb "Deixeu-me sol", a partir del poeta d'Alginet Josep Lozano i Lerma, els aires afandangats, la guitarra i la bateria fan pensar en Triana, abans que el saxo alt entri sense demanar permís per injectar valencianitat en vena.

"El carrer de la lluna" és de trànsit, instrumental i progressiva. "Cançó de festa" és cruïlla de Pavesos i Nino Rota, i condensa en un valset l'alegria de la festa al carrer: músiques tribals i paraulez senzilles, clarinet i acordió, rialles i foc, foc, foc. Enmig de tan de poble, "Temps de pluja a la ciutat" és un parèntesi d'asfalt, i anticipa sons més urbanites i esmolats que vindran uns anys després al seu Provisions (Xiu-xiu, 1987) i també al projecte Terminal Sur de Miquel Gil.

Fa mal veure que del talent visionari, húmit i mediterrani del discret Remigi Palmero n'hagi quedat un llegat més aviat escàs i desordenat. Però bé, allà estan les seves cançons, rotundes i gens relatives, que omplen de sol el matí, la vesprada i la nit.

Navega per les etiquetes

Remigi PalmeroHumitat relativa

FEU EL VOSTRE COMENTARI