Jordi Martí Fabra | Actualitzat el 04/10/2017

Pura dylanita (12)

 


Ens havien intentat convèncier que la consciència de classe era cosa del passat, però aquests dies hem vist bombers, pagesos, estudiants, mestres, iaios i estibadors plantant cara a la repressió. Sense ser tots independentistes, han tingut ben clar que les circumstàncies els obligaven a prendre partit al costat de la gent indefensa i dels drets humans. Hem vist escenes semblants a les de tantes altres lluites arreu. Com, per exemple, les de la lluita pels drets civils als Estats Units dels anys seixanta. Estem vivint alguna cosa semblant al que Bob Dylan canta a la cançó “Tangled up in Blue”: “There was music in the cafés at night and revolution in the air...”.
 
Amb aquest vers, “Revolution in the air”, i amb una lloa als moments revolucionaris en què floreixen les idees i els eslògans imaginatius, va arrencar la seva xerrada dylaniana el professor i poeta anglès Mark Ford divendres passat a la Facultat de Documentació de la UB. Era el primer acte de la jornada Words and Music: Celebrating the Songs of Dylan and Cohen. El Departament d’Estudis Anglesos de la UB la volia fer amb tots els honors al Paranimf, però la tancada dels universitaris va obligar finalment a buscar un indret menys cèntric. 
 
La facultat de Documentació és a Sants. I allà, universitaris i també alumnes de l’institut veí van escoltar el professor Ford, amb aquell posat tan anglès de no perdre mai la compostura, xerrant sobre la capacitat de Dylan de posar-ho tot en un vers, i fer-ho a més amb un ritme i una fonètica endimoniadament ideals. Va explicar com moltes lletres dylanianes segueixen la tècnica de les vinyetes juxtaposades, que vindrien a ser com haikus encadenats que atrapen la realitat i la reflecteixen condensada i amb una nova brillantor poètica. Moltes d’aquestes cançons van ser escrites en els anys efervescents de 1965, 1966 i 1967. El professor Ford va dibuixar la trajectòria que parteix de les primeres balades folk i va passant per “Hard Rain”, “Desolation Row”, “Subterranean Homesick Blues”, “Idiot Wind”… fins a desembocar en "Dignity", del 1989, on canta un vers que sembla escrit ara mateix: "Askin' the cops wherever I go / Have you seen dignity?". I va parlar de com el surrealisme, la tradició i la contracultura serveixen per retratar la història. Al final, tothom va aplaudir, mentre l’aire del cap de setmana es començava a omplir de revolució i dignitat.

FEU EL VOSTRE COMENTARI

Per comentar les notícies cal que estiguis registrat. Si ja hi ets, introdueix a continuació el correu electrònic i la clau. En cas contrari, fes clic al botó «Registra't» per donar-te d'alta.
Autor
Jordi Martí Fabra

Periodista d'Enderrock, 440Clàssica i Sons de la Mediterrània. Col·labora als programes de Ràdio 4 Tradicionàrius i Club Trébol. Escriu el bloc Històries del sud. 

Altres articles d'aquest autor
Amb el suport de:
IMUSIC.CAT és el projecte de webs musicals del Grup Enderrock.
GRUP ENDERROCK EDICIONS S.L.
c. Mallorca, 221, sobreàtic · 08008 Barcelona · Tel. (+34) 93 237 08 05 · [email protected]