Belda i Sanjosex, al Sielu de Manresa el 8 d octubre de 2016 Foto: Josep Tomàs / Fira Mediterrània de Manresa

Va ser un dels concerts més emotius de la Fira Mediterrània de Manresa d'aquell any, el 2016. Estàvem al Sielu. A l'hora del final de la migdiada, la Rosalia s'havia presentat en format flamenc al costat de la guitarra de Raül Refree per estrenar el que mesos després seria l'àlbum Los Ángeles (Universal, 2017). No va estar malament. Però el més pur i fresc encara havia d'arribar: una altra estrena de disc encara nonat, el Càntut (Bankrobber, 2016), de Belda i Sanjosex, que veuria la llum un parell de setmanes més tard.

No va ser un concert rodó. Diria que hi havia nervis, però també la sensació que alguna cosa important començava a rodar. Surava un cert aire de descontrol saludable. Sanjosex, Carles Belda, Coloma Bertran i Jordi Casadesús fent folk en tota regla: música col·lectiva fora del temps. I amb una regla d'or sobrevolant-ho tot: és igual que la interpretació no sigui perfecta, ha de ser certera, sempre al servei de cançons polides pel temps com els còdols dels rius. 

Va passar la Fira, va avançar la tardor i va sortir el disc, que sonava a les tardors d'abans, a caliu de llar de foc i a fulles que cauen. Ric en silencis i en replecs sonors, amb la veu aguda i aspra de Sanjosex fent el paper principal d'oracle i cronista d'històries de la Catalunya Vella, l'acordió i el violí aportant gruix i esmola i el caràcter intergeneracional del projecte –arrelat en l'impagable cançoner Càntut– expressat a través de les veus enregistrades dels avis informants. Un disc així no pot envellir perquè tant se val quan s'ha fet. I és mott divertit: hi ha moments d'intimitat a flor de pell –"La vella filosa" amb el seu valset d'acordió melós, però també "La dida", "Morir d'amor", "Després de la guerra"...– i també trams festius de rauxa coral –"La desgràcia d'un pobre home", "El general Bum-bum", "Una matinada fresca"...–. I fins i tot ambients d'espiritualitat psicodèlico-oriental ens els "Goigs de Santa Quitèria" i aires crus d'outlaw blues a la balada d'en Serrallonga.

A l'Enderrock d'aquell octubre de 2016, en una entrevista amb el periodista i mestre Gerard de Josep, en Sanjosex explicava com van començar: "Buscava en la tradició, perquè m'atrapa el folk i coneixia coses de València, de flamenc, de música brasilera, però no del lloc d'on soc. Per això vam començar a quedar amb en Belda per tocar contrapassos. Però ens faltava un objectiu...". I el Càntut, aquell projecte del mestre Albert Massip crescut a partir del blog Cançons i músiques dels avis, els el va proporcionar. 

Han passat els anys. La Rosalia s'ha fet una geganta global que muda de pell i passa pantalles. El seu Los Ángeles ja és de fet un testimoni d'altres èpoques. Arriba una nova tardor. Hi ha persones que ens han salvat la nostra música que ja no hi són, com Jordi Fàbregas i Manolo Miralles. Cada cop té menys sentit encendre una llar de foc, però poses aquell primer disc de Belda i Sanjosex i sona igual de fresc. Allà segueixen, autènticament universals. El Càntut ha anat creixent com a marca pencaire lligada a les cançons de tradició oral. Diu que ara aquell àlbum el reediten en vinil i que el grup s'ha reunit per fer sis concerts: Barcelona (20 d'octubre), Perpinyà (4 de novembre), Vic (10 de novembre), Cassà de la Selva (17 de novembre), Porrera (2 de desembre) i Porreres (16 de desembre). M'agrada la tardor.   

Navega per les etiquetes

CàntutCarles BeldaSanjosex

FEU EL VOSTRE COMENTARI