
Una de les coses que més criden l’atenció en les cançons de
Roger Mas és com la seva veu, tan genuïna i singular, es va multiplicant en veus diverses. El primer disc,
Les flors del somni (Picap, 1997) ja comença amb dues veus soles, una de greu i l’altra més alta:
Roger Mas i
Josep Maria Tripiana cantant “La dansa del bosc”: “El meu món viu sota la pedra filosofal...”. Al darrer disc,
Parnàs (Satélite K, 2018), també hi ha molt de joc de veus: les de
Núria Graham i
Bikimel responen amb finor al cantautor i hi contrasten, mentre que els homes del cor
Lupulus Ensembla udolen a “Los cigalons de Canalda”, una història tradicional de farres a la muntanya.
Al llarg dels seus discos hi solen aparèixer parelles de veus –sovint totes dues del cantautor– recorrent cingles, baumes i tritoneres entre la terra i el cel. Unes vegades avancen paral·leles com els dos rails de la via del tren, d’altres s’entrellacen com les branques d’una planta arrapadissa i en d’altres entrexoquen com les orenetes al final de l’estiu.
La veu de Roger Mas també ha tingut una química especial amb la veu poètica de Verdaguer. El poeta capellà, espiritual i excursionista escriu tocant fons i enlairant-se, lligant paisatge i esperit, i així mateix ho fa el cantautor solsoní en peces com “Caminant”. Les veus també tenen molt de pes poètic, em sembla, en l’adaptació de la terrible història romàntica “El rei dels verns”, de Goethe. Roger Mas canta com a mínim assumint quatre veus diferents: el narrador del conte, el pare que cavalca en la nit, el fillet moribund i el rei dels verns que vol endur-se l’infant cap als seus dominis gèlids.
I ja fora dels versos, hi ha també parts dels discos de Roger Mas en què la veu pren protagonisme per si sola, es buida de significat lingüístic i s'omple de valors tel·lúrics. És quan s’endinsa en la gravetat màntrica, o quan va taral·lejant melodies com un pastoret joliu.