Bob Dylan a Shadow Kingdom

Pel barri es comenta que la Rapunzel s'ha tallat la cabellera per assemblar-se a la Queen Jane. "Si fa no fa, Rapunzel" és una lletra fantàstica que xucla la sang i el to desairat a una de les gemmes més airoses del Highway 61 Revisited (1965), "Queen Jane Approximately", on Bob Dylan canta mentre piano i teclats elèctrics construeixen aquell so mercurial i vibrant que amb el disc següent, Blonde on Blonde (1966), assolirà cotes celestials. I per aquests paisatges del rock and roll lletraferit caminen també els de La Ludwig en aquest petit clàssic que és el seu nou disc, una destralada que reinstaura entre nosaltres el règim de les guitarres rebels. La Rapunzel i Queen Jane són ideals per córrer per l'autopista assegut en una Triumph i allunyar-se cap a l'horitzó mentre apareixen els crèdits, com feia Timothée Chalamet en aquell biòpic estranyot.

Qui era la Queen Jane a qui s'adreça la cançó? Doncs no ho sap ningú del cert. Potser la Reina del Folk Joan Baez es va donar per al·ludida. O potser no. El que està clar és que és un personatge fascinant, una nena de casa bona envoltada de totes les falsedats del món que permet a Bob Dylan adoptar una veu crítica i construir un estil de cançó encesa i reptadora, una cançó especialment conreada per l'artista fins que es va estimbar amb la moto i es va assossegar una mica. En aquestes cançons, hi ha un 'jo' més o menys enfadat i masculí que llegeix la cartilla a un 'tu' femení, més o menys innocent i perdut. En aquest tram de la seva obra, Dylan té alguna cosa de l'Antic Testament i de Moisès-Charlton Heston baixant de la muntanya amb els cabells encrespats i foc als ulls.

Després de deixar-la de banda durant un temps, Bob Dylan ha anat revisitant "Queen Jane Approximately" al llarg de les darreres dècades. També ho havien fet els seus col·legues de The Grateful Dead, que l'havien rebregat del dret i del revés, amb el seu autor i sense. Fa poc, a Shadow Kingdom (2023), Dylan en va fer una versió despullada –veu, guitarra, acordió i harmònica– en què els tons crepusculars ho omplen tot. Els retrets irats de la gravació original han mudat aquí en una complicitat entranyable i una veu més compassiva. En aquesta revisió, Moisès-Chartlon Heston ja és aigua passada. Sembla que el cantant i Queen Jane s'han fet grans i han après a perdonar-s'ho tot. Sembla mentida com una mateixa lletra pot canviar radicalment el seu sentit depenent de l'entonació i els arranjaments...

Però com que amb aquest senyor misteriós que va guanyar el Nobel de literatura res no es pot donar per segur, la cançó de Shadow Kingdom que sona enllaçada a continuació fa el camí invers. És "I'll Be Your Baby Tonight", que en la seva versió original tancava John Wesley Hardin (1967) amb dolçor country, i que en aquesta nova revisió postrera sona a pur rock de la tercera o la quarta edat, dur i ferèstec. S'ha perdut força muscular, però es mantenen el nervi, el romanticisme i les ganes. Com un vell mestre que es guarda cops amagats, o com aquell futbolista veterà que fa panxa, té un genoll cascat i ja no pot esprintar, però a qui no li pots prendre la pilota de cap de les maneres.


El senzill de "One of Us Must Know" i "Queen Jane Approximately" (1966) 

Navega per les etiquetes

Pura dylanitaBob DylanQueen Jane

FEU EL VOSTRE COMENTARI