Banda Mixanteña de Santa Cecilia Foto: Jesús Cornejo

Quin goig que feia set dies enrere el CAT de Gràcia, ple de gom a gom per rebre la Banda Mixanteña de Santa Cecilia. Oasi de sabor i proximitat enmig d’un panorama festivaler estiuenc que més aviat sembla autoesgotar-se amb els mateixos noms acaparant cartells i promocions.

En nom de l’entitat organitzadora, Casa Amèrica Catalunya, Pedro Strukelj va donar la benvinguda a tothom amb un discurs extraordinàriament concís. Més o menys, va dir dues coses. La primera, que estàvem a una de les activitats del festival Grec i al CAT, escenari refugi per a les músiques tradicionals i populars a Barcelona. La segona, que estàvem a 18 de juliol, exactament noranta anys després del cop militar contra la Segona República Espanyola. Allà va començar una història de repressió, exili i trencament de la que encara no ens hem recuperat.

Tens raó, Pedro. Ara mateix, hi ha coses que ens fan anar molt endarrera I coses que ens fan anar una mica endavant. I la modesta visita d’aquests músics de la costa mexicana de Guerrero ens fa anar endavant. O com a mínim, ens ajuda a respirar una mica millor.

Amb el discurs inicial ben instal·lat als magins de l’audiència, van sortir els músics a l’escenari. Per posar-se en situació, Mitzy Dávalos i Ana Meixueiro van arrencar amb un cant intimista a dues veus, abans que es despleguessin a l’escenari tambora, timbal, saxos, trompetes, tuba, trompa i trombons. En total, deu músics, als quals s’hi va afegir durant bona part de l’actuació el trombonista peruà establert a Barcelona Giacomo Novella, que es va lluir amb alguns solos espatarrants.

Va sonar sobretot la cúmbia, aquesta llavor colombiana que s’ha escampat per tota Amèrica adoptant colors locals en cada racó de continent, sense perdre enlloc el seu característic pas alegre. També xilenes, que segons expliquen venen de la cueca i van arribar a Guerrero des del sud per la costa pacífica, gronxadeta entre mariners. I també palomos sensuals i merequetengues (una música que té aquest nom ha de ser divertida per força). I també boleros de lletres apassionades, durant els quals una de les integrants del grup, Nancy Flores, va abandonar la tambora per ocupar el centre de l’escenari i mostrar la força expressiva i flexible del seu cant.

En la manera en què saben integrar gèneres d’anada i tornada, de dalt i de baix, sense perdre ni un pessic de sabor genuí i desplegant un ventall de vents que sonen a qualsevol cosa menys a conservatori, els de la Mixanteña recorden força una de les grans bandes del nostre folk, La Romàntica del Saladar. I en la manera i en el fons del que diu entre peça i peça el seu trompetista i director musical, Fredy Campos, s’hi endevina el mateix esperit amb què Pep Gimeno Botifarra defensa la música tradicional allà on va. Les mateixes ganes de donar a conèixer unes formes culturals fràgils i valuosíssimes. La mateixa consciència que la persona que actua a l’escenari no és un artista individual superior, ni molt menys una estrella tocada per una vareta màgica, sinó tota una altra cosa: una mena de missatger del passat cap al futur, el dipositari d’una tradició i d’una música no són només seves, sinó de tota la comunitat a la que pertany. Dit en paraules estellesianes: la consciència de no ser res si no s’és poble. Potser per això la foto amb què la Mixanteña promocionava el seu concert al CAT –obra del fotògraf mexica Jesús Cornejo– no mostrava els rostres dels músics, sinó els seus instruments enmig d’una lluma i uns matolls ben especials? Suposo que sí.

Més similituds i batecs comuns entre el que li vam escoltar a Campos i el que li hem escoltat tantes altres vegades a Botifarra. El mateix respecte per la classe treballadora, especialment pels camperols. Pels oficis tradicionals, pel calendari pagès, pel menjar que creix a l’abast de la mà . La mateixa estima cap als iaios i la memòria que ha permès que la música i la història dels més humils hagi perviscut. La mateixa reivindicació de la dona com a pilar fonamental i maltractat de la resistència popular (escolteu “Pajarillo jilguero”, de la Mixanteña, i després “Ja ve l’aire”, de Botifarra) La mateixa convicció que a tot arreu hi ha històries valuoses i cultura d’altura. La mateixa comprensió que els intercanvis són millors que les imposicions. La mateixa defensa aferrissada de les llengües minoritzades i la cultura pròpia més propera: escolteu la seva cançó “Quiñones” i compareu-la amb la nostra “Tio Canya”. I el mateix orgull a l’hora de lluir la indumentària tradicional i les espardenyes. M’hagués agradat que Botifarra hagués estat al concert de la Mixanteña de dissabte passat. Com hagués xalat!

El concert va acabar-se com acaben algunes de les millors vetllades al CAT, a la placeta d’Anna Frank, amb els músics barrejant-se amb el públic mentre no deixaven de bufar els vents i anava corrent entre la gentada sudorosa un simpàtic bouet, vermell com l’infern. El Toro Ramón. Una mascota tòtem que ha volat amb els músics per fer festa i que, suposem, ja se n’ha tornat amb ells a l’altre costat de l’Atlàntic.

Navega per les etiquetes

Casa AmèricaGrecTradicionàriusBanda Mixanteña de Santa Cecilia

FEU EL VOSTRE COMENTARI