Pepe i Delfín Amaya

En Pol Viñas ha publicat a Vilaweb Antiintel·lectualisme i sobreintel·lectualització, una reflexió molt interessant sobre dues pulsions més o menys contraries que afecten la manera en què vivim la cultura en aquests temps de pantalletes omnipresents i sobrexposicions performatives. Com una continuació en l’era del postureig del vell debat sobre si hi ha una una alta cultura i una altra de baixa. Per mi, la cultura és cultura i prou i ha d’estar a tot arreu. Quan sento l’expressió ‘alta cultura’, em venen al cap clubs exclusius banyats de classisme.

I el següent que em ve al cap, com un antídot, és la música d’Ennio Morricone. El compositor del Trastevere era fill de trompetista d’orquestra de ball. Amb coneixements sòlids de música clàssica i contemporània, va vestir tot d’èxits del pop italià dels anys seixanta amb els arranjaments i els efectes sonors més sorprenents. Un mestratge en l’ofici que aplicaria, també, a la banda sonora de mil i una pel·lícules, com ara els westerns del seu amic Sergio Leone.

No és gens estrany que la música per a la pantalla de Morricone enamorés dos gitanos de l’animat barri barceliní del Portal. Pepe Amaya i el seu germà petit, Delfín Amaya, mort diumenge passat. Amb el nom de Los Amaya van sublimar una rumba catalana de segona generació, una cultura urbana més de bars que de museus, el so d’una Barcelona que s’ha esfumat dels carrers, però que encara batega en discos, fotos i records d’aquels qui la van viure. Una autèntica ciutat portuària mediterrània, treballadora i oberta de cor, més enllà dels eslògans, les marques comercials i la massificació turística.

Com a Barcelona, a la rumba catalana uns l’han menyspreat per frívola i altres la volen tancar en un museu. Però la rumba catalana és cultura de carrer, com els còmics d’Ibáñez i d’Escobar. Amb les lletres, Los Amaya no es complivaven i recorrien a un grapat de veritats essencials, formulades sense pretensions: lavorare stanca, el bacallà està salat, les rampes al dit gros del peu són molestes, les amistats es fan escasses quan escassejen els diners, els camins de l’amor són tortuosos, les nits de gresca desemboquen en els matins de ressaca, les piles de plats bruts esperen que algú els escuri i així anar fent… No cal dir que, al seu temps, els intel·lectuals i prescriptors de l’època no en van fer gens de cas. Com tampoc no en van fer dels spaguetti westerns.

Però la música de Los Amaya és glòria. Les seves versions de peces de Morricone i de nadales tradicionals són genials. El cas és que finals dels seixanta i principis dels setanta van gravar un grapat de cançons que van dur a noves cotes la fòrmula dels primers herois del Portal, Peret i Chacho. Els bongos selvàtics, la veu aflautada de Pepe Amaya, el pols ferm amb què la guitarra de Delfín dibuixava melodies robustes, la influència del rock de Santana, els cants als oficis més humils seguint el sabor i la gràcia dels antics pregons cubans… tot barrejat amb un gust exquisit. Després, la carrera de Los Amaya es va anar fent més erràtica, entre recerques desafortunades de fòrmules d’èxit fàcil i relacions complicades amb les discogràfiques. Però en qualsevol dels seus discos, sempre hi ha alguna ocurrència atrevida, algun toc de màgia salvatge, algun bri de sensibilitat puara. La feina està feta: els seus primers senzills són pastissets de crema cuinats amb grans artesans de la indústria discogràfica barcelonina –Ramon Farran, Alfred Domènech, Joan Surribas…– plens d’intuïcions afortunades, espontaneïtat a l’estudi i cultura popular genuïna.

La Barcelona on van créixer Los Amaya –com els murals dedicats a les estrelles de la rumba que fa uns anys es van inaugurar al carrer la Cera– es va desdibuixant. La ciutat va canviant acceleradament, dirigint-se no sabem on. El que sí que sabem és que Delfín ‘el Pequeñin’ i la seva guitarra bordonera s’ho miren des de les altures.

Navega per les etiquetes

Los AmayaDelfín AmayaRumba catalana

FEU EL VOSTRE COMENTARI