Abans cantada que escrita, abans poema que pel·lícula, l’Odissea ens segueix sacsejant les animetes amb la força arquetípica dels seus protagonistes. Però com que el Mediterrani bull i l’estiu ja no és temps de descans, sinó més aviat un forn feixuc que ens fa esperar amb desesperació les primeres senyals de la tardor, el poema homèric ha esdevingut, també, evocació nostàlgica d’un temps en què el mar era espai de misteris frescos i la terra proporcionava fruits propers i saborosos.

Ara mateix els turistes mig desmaiats van desfilant per Barcelona en cues interminables com si fossin espectres de l’Hades. Jo m’he passat les hores amb el ventilador a la cara i, a les mans, la nova Odissea de La Casa dels Clàssics. És la tercera traducció catalana en vers, després de les de Riba i Mira, i és fantàstica, àgil, lleugera, elegant i viva. Agraïments divins dels lectors al traductor Pau Sabaté, que en unes notes al final cita el crític Laurent Dubreuil i les seves recomanacions a l’hora de traduir la tornada i triomf d’UIlisses el murri: “Complementar la noblesa del to amb un cert toc pagès”. És així. Aquesta Odissea la llegeixes d’una glopada, sense notes ni additius, i quan acabes sents que tots els personatges et son extraordinàriament propers.

Al pròleg, Roger Aluja repassa diversos aspectes sobre l’ambient en què va nèixer l’Odissea. El text es titula “Perquè se’n facin cançons els que vinguin després de nosaltres”. Perquè la paraula, i més concretament la paraula cantada, és part substancial de l’encant i el progrés de l’obra. L’Odissea són els aedes cecs que la van anar moldejant a la vora del foc, cristalitzant en una personalitat anomenada Homer; és Ulisses l'embaucador teixint i desteixint històries i aventures i mentides fins a un punt en què ja no importa que és veritat i què es mentida, perquè tot és mite atemporal. I són per suposat, tots els cantors que l’han anat prolongant al llarg dels segles amb noves veus fins avui, dibuixant esteles, rèpliques, variacions, impugnacions i reversions… Femi, Demòdoc, Virgili, Dante, Cervantes, Monteverdi, Joyce, Dalla, Montbel, Borges, Kavafis, Ritsos, Nolan, Tarta Relena… i Dolors Miquel, que en l’epíleg d’aquesta edició, titulat “Em va fer Atena”, desplega una lectura estimulant que passa comptes amb Ulisses i Telèmac i analitza, amb un peu en el feminisme actual i l’altre en les antigues cosmovisions matriarcals, el paper i el tarannà dels personatges femenins de la història: de la més propera a l’establixment olímpic, Atena, a la més complexa i ambigua, Penèlope, passant per la més discreta, Nausica; les més encisadores i problemàtiques, Circe i Calipso, i les més salvatges, primitives i ingovernables: Escil·la, Caribdis i les sirenes.



Per suposat, en un camí paral·lel al de la literatura impresa, les cançons i la música també han anat construint esteles, divergències i reversos a partir de l’Odissea. En català, és particularment famosa la musicació de Lluís Llach i Manel Camp a partir dels versos de Kavafis. També són molt interessants les cançons odisseïques d’Ovidi Montllor (“Tot esperant Ulisses”) i Mazoni (“Ulisses i el full en blanc”).

En italià, uns anys abans que Llach emprengués el seu viatge progressiu a Itaca, el bolonyès Lucio Dalla va obrir un dels seus millors discos, Storie di casa mia (Sony, 1971), amb una cançó memorable i tirant a marxista, “Itaca”, que posa l’accent en els abnegats mariners que acompanyaven a l’enginyós rei Ulisses i que van anar quedant-se pel camí. Ells van quedar-se sense cap glòria. Les cases de les seves famílies a l’illa d’Itaca van quedar-se plenes de fam i de set. Envoltat de cordes tremoloses i d’un cor de mariners que van remant a cop de tambor, Dalla li va cantant a Ulisses unes quantes veritats.

Un altre disc que poua amb gràcia i fondària en l’Odissea és Le second voyage (Al Sur, 1997). El va signar el grup Ulysse, un combo canviant i de moltes cares com el mateix fill de Laertes, amb personal d’arreu del Mediterrani i encapçalat pel cornamusaire –i especialista en cabretes llemosines– Eric Montbel. L’àlbum és planteja com una segona odissea, un viatge fantàstic per músiques populars mediterrànies, al so d'instruments tradicionals magníficament interpretats. Comença amb “Calipso” i s’acaba amb “Adiu-Sikka-Creus”, una salutació fraternal entre el cap de Creus I la població palestina de Sikka, a Gaza.

Un cantautor especial i client habitual d’aquesta web, Vinicio Capossela, també va animar-se a escriure un grapat de cançons odisseïques. Les va incloure a Marinai, profeti e balene (La Cupa, 2011), un doble àlbum imponent de temàtica marinera que arrenca centrat en Moby Dick i novel·les d’aventures salades més recents com Lord Jim, i a mida que avança va tirant enrera cap al món homèric. Capossela, que és antropòleg de formació, assumeix la veu del salvatge i semidiví cíclop Polifem a “Vinocolo”, canta a l’encant magnètic dels antics romancers cecs a “L’aedo”, baixa a l’infern en busca de respostes profètiques a “Dimmi Tiresia”, s’inventa un calipso tropical i psicodèlic a “Calipso”, explora els significats del retorn a “Nostos”, evoca la por blanca a “La bianchezza della balena” –en la mateixa línia suggerent en què Pau Sabaté col·loca els adjectius de colors emocionals a la seva traducció de l’Odissea– i s’acomiada, al final, amb un cant d’amor a les sirenes i la seva salvatgia indòmita.

Tarta Relena Foto: Duna Vallès

Les sirenes canten al futur? Val la pena escoltar-les i deixar-se morir? Això és pregunta Vinicio Capossela al final del seu disc. També les Tarta Relena, sempre atentes i despertes per copsar imaginaris primitius, van capturar l’encís de les sirenes fa un parell d’anys a la instal·lació Sirenes i robots, que va poder visitar-se al CCCB de Barcelona. En col·laboració amb l’oceanògraf Joan Llort, van idear una mena de mar metàl·lic en què sonava una música estranya: notes cada cop més agudes i insuportables, que avançaven en paral·lel a l’escalfament cada cop més accentuat del Mediterrani, segons dades recollides per robots que naveguen a la deriva, com un avís profètic amb què les sirenes ens avisen del futur avèrnic que ens espera. D’aquell projecte en va sorgir també “Galenismós”, el tall més experimental i arriscat d’un disc, es miri per on és miri, força homèric i mistèric: És pregunta (Latency, 2024).

No sé si podrem seguir nedant a les platges gaires estius més. Però reviure i repensar les aventures d'Ulisses és un dels grans plaers que els homes i dones mediterranis poden anar assaborint al llarg de la vida.

Navega per les etiquetes

OdisseaLa Casa dels ClàssicsPau SabatéDolors MiquelLucio DallaEric MontbelVinicio CaposselaTarta Relena

FEU EL VOSTRE COMENTARI