Novetat editorial al planeta dels dylanites. El dylanauta mallorquí Eduardo Jordá ha escrit Número cero (Libros del Asteroide), una mena de visió personal del bard de 118 pàgines que passen ràpides i divertides. Jordá va enfilant amb gràcia i ofici anècdotes biogràfiques i dades curioses, però sobretot es mulla. Reivindica discos erràtics i irregulars però rarament magnètics com Self Portrait (Columbia, 1970). Precisament aquest àlbum és el que inclou la cançó més alegre –segons l'autor– que ha escrit mai Bob Dylan: “Wigwam”, una tonada per a la qual, curiosament, el premi Nobel de literatura no va escriure cap lletra, i es va limitar a taral·lejar una melodia despreocupada. I la cançó més trista –també segons l'autor– seria "Went to See the Gipsy", gravada aquell mateix 1970. Diuen que explica una onírica trobada entre Dylan i Elvis (en la realitat, ens explica Jordá, Dylan no va atrevir-se mai a presentar-se davant del Rei; en el fons ell també tenia els seus ídols i segurament li tremolaven les cames).

Cinquanta anys més tard d’aquell Dylan tardorenc que cantava "Wigwam" i "Went to See the Gipsy" i que ja havia cremat unes quantes etapes, un Dylan eternament jove va publicar Rough and Rowdy Days (Columbia, 2020), un disc que Eduardo Jordá no dubta en situar (poca broma!) entre els cinc millors de la seva carrera. L’autor també reivindica una de les creacions més incompreses de Dylan, l'enrevessada pel·lícula Renaldo & Clara (1978), i ho fa comparant-la ni més ni menys que amb Las meninas de Velázquez.

Però el millor de Número cero –el títol fa referència a la coneguda sobrada que Dylan es va gastar amb Leonard Cohen: “tu ets el número u; jo soc el número zero”– són les fogonades poètiques i les analogies literàries.

A les fogonades poètiques, Jordá imagina escenes en què juga amb els misteris que han marcat la figura de Bob Dylan des de bon començament fins avui mateix: màscares, mutacions de pell, poetes camaleons, identitats que es desdoblen, jocs d’equívocs buscats, pseudònims, genialitat inclassificable que fuig de la popularitat i alhora la necessita… una personalitat laberíntica en què molts s’hi han perdut. Jordá fa bé de no buscar cap sortida i, simplement, anar explicant els tresors que un pot trobar-se pel camí.

A les analogies literàries, Jordá demostra que Dylan pot ser un autèntic trobador-mèdium-rodamón que se sap el cançoner americà de dalt a baix, però també un lector finíssim de poetes genials com Rimbaud i, tot alhora, l’encarnació dels arquetips forjats en els grans textos iniciàtics: l’Odissea, la Bíblia, Moby Dick.

Respecte l’Odissea, Eduardo Jordá cita dos moments en què Dylan mostra una miqueta les seves cartes. Un és quan explica a Marin Scorsese, davant de les càmeres que roden el documental No Direction Home, que va arribar a Nova York a principis dels seixanta amb l’ambició de viure una odissea, saber qui era i tornar a casa, onsevulla que aquesta estigués, explicant tot el que s’anava trobant pel camí. En altres paraules: volia ser Ulisses. L’altre moment revelador és el final del discurs d'acceptació del Premi Nobel de literatura que va fer llegir a Estocolm, ara fa deu anys: el text s’acabava, precisament, amb el primer vers de l’Odissea, un vers que s’ha traduït de mil maneres i sobre el qual s’han fet mil interpretacions: “Sing in me, Muse, and throug me tell the story… d'un home que tenia moltes cares”.

Sobre la Bíblia, Eduardo Jordá es fixa en les cites més o menys velades que Dylan va fent ressonar passatges de l’Antic Testament. I respecte Moby Dick –una de les novel·les més admirades pel trobadord de Duluth–, Jordá acaba concloent que Dylan és com la gran balena blanca: sempre hi és, rotunda i inexplicable. Avançant, avançant...

FEU EL VOSTRE COMENTARI